Saragossà, abelard (2000): el valencià del futur. una contribució ideològica. benicarló, alambor.
Páginas: 4 (887 palabras)
Publicado: 15 de enero de 2012
SARAGOSSÀ, Abelard (2000): El valencià del futur. Una contribució ideològica. Benicarló, Alambor.
En primer lloc podríem partir el llibre en dos parts encara que no massa equilibrades quant acapítols:
Els dos primers capítols, ens porta a conèixer el fons social que hi ha darrere de qualsevol normativa lingüística.
Tots els altres són més adequats per al debat ideològic al sí delvalencianisme.
Aquest llibre tracta els dialectes i llengua comuna, en primer lloc, explica els conceptes dialecte i llengua comuna, ja que, tots els lingüistes no els entenen de la mateixa manera.Desprès tracta la naturalesa teòrica doble de les normatives lingüístiques on ens explica perquè les normatives lingüístiques tenen tanta importància social, perquè el llenguatge és l’instrument mésbàsic d’una societat i d’ací esdevé que la normativització lingüística siga un fenomen de naturalesa. Quant fa a la teòrica doble es refereix que hem de mirar tant el vessant lingüístic com el vessantsocial, ja que si no perjudicaria a la comunitat de parlants. Dintre d’aquest capítol tracta les nocions com composicionalitat i el polimorfisme. La composicionalitat és una característica d’aquellesnormatives lingüístiques on tots els dialectes hi participen en la seva elaboració i el polimorfisme on la normativa accepta que hi haja més d’una solució.
Per una altra part, si volem entendre lasituació del valencià dins llengua comuna em de fer cap arrere en el temps, ens la divideix en dos períodes:
1. El primer període abrasa (1850-1960) (capítol III).
En primer lloc ens fa fer unareflexió sobre quina és la manera més adequada de tractar hui per hui la unitat de la llengua que compartim ( els balears, els valencians i els catalans).
En segon lloc ens dona les raons, per les quela normativa lingüística que tenim, excepte la flexió verbal, és satisfactòria (la major part de la conjugació normativa actual és unitària i nosaltres la tenim un a miqueta trencada, i s’han...
En primer lloc podríem partir el llibre en dos parts encara que no massa equilibrades quant acapítols:
Els dos primers capítols, ens porta a conèixer el fons social que hi ha darrere de qualsevol normativa lingüística.
Tots els altres són més adequats per al debat ideològic al sí delvalencianisme.
Aquest llibre tracta els dialectes i llengua comuna, en primer lloc, explica els conceptes dialecte i llengua comuna, ja que, tots els lingüistes no els entenen de la mateixa manera.Desprès tracta la naturalesa teòrica doble de les normatives lingüístiques on ens explica perquè les normatives lingüístiques tenen tanta importància social, perquè el llenguatge és l’instrument mésbàsic d’una societat i d’ací esdevé que la normativització lingüística siga un fenomen de naturalesa. Quant fa a la teòrica doble es refereix que hem de mirar tant el vessant lingüístic com el vessantsocial, ja que si no perjudicaria a la comunitat de parlants. Dintre d’aquest capítol tracta les nocions com composicionalitat i el polimorfisme. La composicionalitat és una característica d’aquellesnormatives lingüístiques on tots els dialectes hi participen en la seva elaboració i el polimorfisme on la normativa accepta que hi haja més d’una solució.
Per una altra part, si volem entendre lasituació del valencià dins llengua comuna em de fer cap arrere en el temps, ens la divideix en dos períodes:
1. El primer període abrasa (1850-1960) (capítol III).
En primer lloc ens fa fer unareflexió sobre quina és la manera més adequada de tractar hui per hui la unitat de la llengua que compartim ( els balears, els valencians i els catalans).
En segon lloc ens dona les raons, per les quela normativa lingüística que tenim, excepte la flexió verbal, és satisfactòria (la major part de la conjugació normativa actual és unitària i nosaltres la tenim un a miqueta trencada, i s’han...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.