sdfsdfds

LA LLEGENDA DE LA FONDALADA DORMENT

A la riba oriental del riu Hudson, al nord de Nova York, hi ha un poblet anomenat Tarry Town. I a menys de dues milles d’aquest poblet hi ha una petita vall que és un dels llocs més plàcids de tot el món. Un petit rierol recorre la vall amb una lleu remor. Molt de tant en tant el xiulet d’una guatlla o els cops d’un picot que pica un arbre són els únicssorolls que trenquen el silenci. D’aquest indret tant tranquil fa molt temps que en diuen La Fondalada dorment.
Hi ha qui pensa que és un lloc embruixat, i que els habitants de la Fondalada Dorment cauen en estats de trànsit i veuen visions i senten música o veus. Hi sovintegen els malsons i la tradició local és plena d’històries peculiars, de supersticions estranyes i de referències a encanteris.L’esperit més terrible que ronda per la regió és un genet sense cap. Es creu que era un soldat i que una bala de canó se li va endur la testa. Els pagesos el veuen que cavalca veloç en la foscor de la nit, buscant el seu cap. L’anomenaven el Genet Decapitat.
Un any fatídic, un mestre d’escola anomenat Ichabod Crane es va traslladar a Tarry Town des de Connecticut. Era alt i extremadament prim,estret d’espatlles, les mans li penjaven a molts quilòmetres de les mànigues i feia uns peus que semblaven pales. Tenia el cap petit, les orelles enormes, un coll prim i un bon bec en lloc del nas. Si el veies de lluny un dia de vent, amb la roba que li onejava, hauries dit que era un espantaocells.
L’Ichabod s’estava una setmana amb cada família de Tarry Town. A canvi de menjar i dormir, feiafeines domèstiques i explicava històries. Li agradaven sobretot les històries de fantasmes i de bruixeria. Quan acabava la feina a l’escola, s’estirava en un jaç de trèvols i llegia tot sol els seus relats monstruosos fins que es feia fosc.
Després, mentre travessava el bosc cap a la granja on li toqués estar-se, la imaginació se li desfermava. Quan la foscor augmentava cada fulla que cruixia era unesperit que raptava cap a ell. Cada lluerna, l’ull d’un dimoni.
L’Ichabod creia que tots els cloqueigs i les refilades dels ocells eren xiscles de vampiurs. No gosava mirar enrere, perquè temia que se li acostessin més.
Per defugir aquests pensaments, l’Ichabod cantava psalms, que s’escampaven fins a la Fondalada Dorment.
La seva manera de cantar agradava tant a la gent que el van convèncerque fes classes. La seva alumna preferida era la Katrina van Tassel, la filla d’un granger molt ric. Era una noia de divuit anys i de galtes rosades realment encantadora. L’ Ichabod pensava que seria una esposa perfecta, i que heretar la bonica granja del seu pare seria doblement perfecte.
Però l’Ichabod no era l’únic que admirava a la Katrina. També rondava la noia un home cepat, d’espatllesamples anomenat Brom Bones. En Brom era l’heroi de la regió. Rústic però de bon caràcter, era el centre de tots els embolics i trapelleries. A les granges els sentien passar a mitjanit juntament amb la seva colla de quatre amics; feien gresca i cridaven amb tota la força dels seus pulmons. Els veïns se'l miraven amb respecte i admiració.
La majoria d’homes s’haurien encovardit davant d’un rival comen Brom Bones. Però Ichabod Crane, no. L’Ichabod estava enamorat de la Katrina i se les empescava totes per estar prop d’ella.
En Brom era massa orgullós per atacar Ichabod directament. Però en canvi en feia l’objecte de moltes bromes. Una vegada va tapar la xemeneia de l’escola de l’Ichabod fins que es va omplir de fum. Un altre cop li va tombar tots els mobles cara avall. El pobre mestre japensava que totes les bruixes del país feien les seves reunions en aquell edifici.
Aquestes bufonades van continuar un temps. Però una bona tarda van convidar l’Ichabod a una festa a la granja del pare de la Katrina. L’Ichabod es va passar més d’una hora empolainant-se. Es va respatllar l’únic vestit digne que tenia fins i tot va llogar un cavall, per arribar a la festa ben elegant. Que el cavall...