Segona etapa del franquisme espanyol (1959-1975)

1. EL CREIXEMENT ECONÒMIC DELS ANYS 60

Els plans d’estabilització duts a terme entre 1959 i 1975 van consistir en diverses mesures liberalitzadores de l’economia, destinades a forçar un desenvolupament econòmic interior equilibrat i unes majors facilitats per als intercanvis comercials internacionals. D’aquesta manera es deixava de banda el nacionalisme econòmic i s’obrien les fronteres alcapitalisme occidental i a les inversions exteriors. Seguint les indicacions de l’FMI i del Banc Mundial es va fer el Decreto-Ley de Nueva Ordenación econòmica; era un pla de liberalització típic: reduïda traves administratives, reduïa els salaris i les divises en circulació, retallava les despeses públiques i obria l’economia espanyola al comerç internacional. L’objectiu principal del govern eracrear les bases per a aconseguir integrar Espanya al mercat internacional mitjançant ràpids ritmes de creixement, una ràpida industrialització i una adaptació a l’economia internacional.
En pocs mesos es varen suprimir 59 organismes burocràtics, es va fixar una devaluació de la pesseta i es van permetre de forma massiva les inversions estrangeres. Com a conseqüència d’això entre 1959 i 1960 es vaproduir una aturada econòmica per la caiguda dels preus, dels salaris i del consum; les migracions d’algunes famílies es van fer paleses, tot i així es va aconseguir l’objectiu de reducció del dèficit i d’acumulació de capitals per tal de rellançar l’economia els anys següents. Del 1961 en endavant l’economia espanyola estava en una situació de llançament que es va intentar dirigir des de unplanificació indicativa.
El pla de desenvolupament que seguí al d’estabilització estava marcat quadriennalment per la Comisaría del Plan, creada el 1962. Els objectius eren marcar les indicacions per al s sectors privats, establir normes per al sector públic i crear zones de desenvolupament a les zones més deprimides econòmicament. Les mesures no van ser efectives i el caràcter obligatori de lesinversions públiques no va acabar de complir-se, es va deixar de banda el sector agrari, fet que va crear més problemes. En pocs llocs va augmentar o crear indústria, Valladolid o Huelva van ser algunes d les excepcions; i Madrid es va posar al nivell dels centres industrials per excel·lència fins llavors: Euskadi i Catalunya. Cal destacar, però, que els factors més importants a l’hora de fer créixerl’economia espanyola van ser les inversions estrangeres (que van gaudir d’exempcions fiscals), l’entrada de capital estranger enviat pels emigrants des d’Europa (majoritàriament) i també per la gran aportació de divises del turisme, que va entrar amb molta força a l’estat. Resultat de tot això va augmentar el PIB i la renda per càpita, no obstant va produir-se una polarització més gran de laindústria i una degradació del medi ambient a les zones turístiques i industrials per la falta de control.
A Catalunya el pla de desenvolupament va incidir directament. Gràcies a l’obertura dels mercat moltes multinacionals van instal·lar-se a la perifèria de Barcelona, formant l’anomenat “cinturó roig”. Aquestes indústries, sobretot metal·lúrgiques, químiques i especialitzades, van contrastar amb elsector tèxtil, el qual començava el seu declivi. L’entrada d’empreses va reduir l’atur a tota Espanya, però sobretot a Catalunya: la immigració interior d’1 milió de persones entre els anys 60 i 70 en va ser la causa. Els factors més importants per a que això es produís van ser: les inversions estrangeres, els baixos salaris, la inexistència de sindicats i l’especialització dels obrers catalans,l’arribada massiva d’andalusos, l’arribada massiva d’importacions que van permetre la renovació cultural i social, el turisme com una gran font de divises i l’aparició de la construcció com a sector. Des de llavors el govern franquista va deixar d’asfixiar econòmicament el territori català, i veient que era un dels motors d’Espanya, va potenciar l’establiment d’encara més indústries, com per...