SEGONA GUARRA PUNICA

La Segona Guerra Púnica fou la guerra més important de les tres Guerres Púniques lliurades entre Roma i Cartago, que a la fi van comportar la fi de l'imperi cartaginès en benefici de Roma, que va esdevindre potència hegemònica indiscutible del Mediterrani occidental, malgrat que Cartago va sobreviure i va continuar, en teoria, sent sobirana del seu reduït territori nord-africà. La guerra se soldatar des de l'any 218 a.C., data de la declaració de guerra de Roma després de la destrucció de Sagunt, fins al 201 a.C. on Aníbal i Escipió van acordar les condicions de la rendició de Cartago. A la Segona Guerra Púnica destaca la Batalla de Cannas.
Taula de continguts [amaga]
1 Fonts
2 Antecedents
3 El Pla
4 La Campanya d'Aníbal
5 La guerra a Sardenya
6 La guerra a Sicília
7 El curs dela guerra canvia a Itàlia
8 La guerra a Hispània
8.1 Primera campanya romana
8.2 Segona campanya romana
9 Invasió romana d'Àfrica
10 El final de la guerra i les seves conseqüències
11 Conclusions de la guerra
12 Cartago després de la guerra
13 Roma després de la guerra
14 Referències
15 Vegeu també
16 Bibliografia
Fonts[modifica | modifica el codi]

Les púniques fonts que descriuenles conteses entre els ibers i els romans són gregues i llatines, i molt llunyanes del temps que es produïren els fets. Molts autors antics no se cenyien a la veritat històrica, sinó que la seva intenció era entretenir el lector[cal citació]. Autors com Titus Livi (Ab Vrbe Condita, llibres XXI, XXII, XXIV, XXV i XXVIII) i Polibi (Històries, llibres IX, X i XI) han fet esment de les campanyes de laRepública romana a la península Ibèrica, però l'únic relat seguit de la conquesta és Ibèria, de l'historiador alexandrí Appià, que va viure al segle II.
Antecedents[modifica | modifica el codi]

El Tractat de l'Ebre (226 aC), signat entre Cartago i la República de Roma establia riu Ebre com la frontera entre els dos poders. El 219 aC Roma, tement la força d'Anníbal a Ibèria, va establir unaaliança amb la ciutat edetana d'Arse (l'actual Sagunt), que es va transformar en protectorat.[1] Anníbal ho va entendre com un trencament del tractat i assetjà la ciutat, que demanà ajuda a Roma, que es limità a exigir-li a Anníbal que retirés el seu exèrcit. Després de vuit mesos de setge, Arse finalment caigué el 218 aC. Roma, immediatament declarà la guerra a Cartago.
Després de la guerra dedesgast que havia suposat la Primera Guerra Púnica tots dos contendents havien quedat exhausts. Però la pitjor part se l'havien portat els cartaginesos, que no només havien patit àmplies pèrdues econòmiques fruit de la interrupció del seu comerç marítim, sinó que havien hagut d'acceptar unes costoses condicions de rendició. Al costat d'això, a més a més d'haver de renunciar a qualsevol aspiraciósobre Sicília, van haver de pagar als seus enemics una indemnització de 3.200 talents de plata.
En aquesta decisió de rendició va ser clau la pressió dels grans oligarques cartaginesos (al cap es trobava Hannó el Gran), que abans que res desitjaven la fi de la guerra per reprendre les seves activitats comercials. Altres importants figures púniques, en canvi, consideraven que la rendició havia estatprematura, especialment tenint en compte que Cartago mai havia sabut explotar la seva superioritat naval, i que la conducció de la guerra havia millorat ostensiblement des que l'estrateg Amílcar Barca havia assumit el comandament de les operacions a Sicília. A més, consideraven abusives i deshonroses les condicions de l'armistici imposades per Roma.
Per agreujar la ja enrarida situació, elsoligarques, que dominaven el senat cartaginès, es van negar a pagar a les tropes mercenàries que havien tornat des de Sicília, i que estaven estacionades al voltant de la ciutat. La nova malaptesa va costar el setge no només de Cartago sinó la presa d'altres enclavaments púnics, com Útica, i només una magnífica campanya d'Amílcar va aconseguir acabar amb els mercenaris rebels i amb els libio-fenicis...