Selectiv

CREIENTS

Ens ho van dir i ens ho vam empassar. Els fills de família modesta ens vam creure l’anunci dels
JASP, vam fer carrera, ens vam diplomar, llicenciar, postgraduar, vam agafar avions, ensvam
remasteritzar. Érem l’orgull de casa nostra. Despenjàvem el telèfon i ja teníem feina, o ja havíem
canviat de feina, o ens n’havien ofert una altra. L’ordre de les coses era el previst, així ensho
havien dit i així ens ho crèiem, pels segles dels segles, amén. Els creients vam fer-nos autònoms,
vam llogar locals, vam reformar-nos pisos, vam brindar amb els amics en restaurants, vam podercomprar un parell de llums al Vinçon, vam començar a tenir fills.
El primer dia que el telèfon no va sonar, vam pensar que era una il·lusió acústica. I un matí que
ens vam llevar més cruixits que node costum vam buscar un mirall: la nostra bombolla particular
ens havia esclatat a la cara.
El pròxim sopar d’amics és en un pis compartit, i cap no baixem dels trenta-cinc. Cadascú posa
un plat ataula, i ja ningú no se’n fot de qui ha portat l’amanida d’enciam. Mentre caragolem
picadura als balcons, ens demanem els uns als altres com et va, si ‘encara’ fas d’això o d’allò
altre, si saps deningú que necessiti algú per fer ‘què sigui’. Perquè ha arribat un punt que
demanar de fer allò que vam estudiar ja ens sembla un vici d’aburgesats, un excés de pedanteria
que ens hem de ferperdonar. O almenys això ens volen fer creure: que qui ens hem pensat que
som, que encara gràcies, que guanyaràs el pa amb suor, pariràs amb dolor i, en fi: que s’ha fet
justícia divina.
I així, laparella d’arquitectes del fons ara fan samarretes i bosses reciclades. El periodista, al cap
de vint anys, torna a fer classes de repàs després de deixar el petit a la guarderia. L’historiadora
de l’artpot fer una celebració: dilluns comença de caixera al Lidl. Els pares ja no ens pregunten
res quan, el diumenge, ens passen els ‘tuppers’ setmanals. Aquests pares crèduls i amb estudis
primaris...