Sentencia Expo

Al desenvolupar les altres proves, el recurrent s’estranya de que la menor hagi tardat més de quatre anys a explicar-li els fets a la seva mare, i que la mare hagi tardat quatre mesos a presentar la denuncia. A més a més, resulta estrany que la mare no portes a la seva filla al metge pels traumatismes causat pel José Carlos. En conclusió, no es pot provar la seva culpabilitat.
De la mateixamanera, destaca el fet que no existeix cap informe sobre lesions que tenia la menor, ni generals ni als òrgans sexuals, i que a l’examinació de la roba interior, que portava la menor quan va tenir l’últim contacte sexual amb ell, no s’han trobat rastres del José Carlos. A més a més, es contradictori que l’estrès post traumàtic que patia la nena, no hagi afectat al seu rendiment escolar i que elsmestres no s’hagin adonat de res. Finalment, l’única cosa que inculpa al José Carlos és la declaració de la menor y ningú la pot confirmar.
S’argumenta que les declaracions de la Lucia no s’ajusten a l’estàndard de valoració utilitzat pel jutge en aquests casos y que s’aplica en aquesta sentencia.
La sala d’instància examina totes les probes y es presenta per valorar les declaracions de la Lucía, enrelació amb les pautes recollides en altres sentencies de la mateixa sala, que han sigut citades a la sala. En aquestes sentencies, s’han trobat afirmacions ambigües pel que fa el valor de la declaració de la víctima i, alhora, l’únic testimoni, a causa de que aquest tipus d’atemptats solen produir-se de manera amagada i no acostuma ha haver-hi testimonis.
El dret a la presumpció d’innocència técaràcter absolut, perquè la resposta del sistema penal davant un delicte, es basa en el respecte a la presumpció d’innocència. Del que sigui que es culpa a algú, ha d’estar provat i acreditat per poder condemnar-lo. L’argument d’evitar que no s’imputin els fets produïts sense testimonis no pot aguantar-se sense algun tipus de prova.
Aquest és el context dins el qual s’han de valorar elsindicadors de "versemblança", "absència d’incredibilitat subjectiva" y "persistència en la incriminació", utilitzats per la sala d’instància a l’hora de valorar el testimoni.
Les pautes que s’agafen com a criteris de prova legal són molt relatives. La falta d’arguments a l’hora d’aplicar aquestes pautes podrà servir per desestimar el testimoni, si es contradictori o inverosimil. A la vegada, també pot serun testimoni inventat i superar aquestes pautes perquè s’ha mantingut igual en tot moment.
Es sap per experiència clínica i judicial que existeixen persones que culpen als altres d’una cosa que no ha passat, ja sigui per una malaltia mental o un error. O que algu digues la veritat al culpar a algú altre, per molt que l’odiés.
En conseqüència, no es que el testimoni que superi aquestes pautesserà directament inculpatori, sinó que un que no superi aquests filtres no hauria de ser vàlid com a prova. I, al contrari, un testimoni que superes les pautes, hauria de ser contrastat amb un altres testimoni per comprovar si és vàlid o no.












En el desarrollo de los otros dos motivos ahora a examen, el recurrente, luego de algunas consideraciones jurisprudenciales relativas al principio quese dice vulnerado, muestra su extrañeza ante el hecho de que la menor hubiera tardado más de cuatro años en dar cuenta a su madre de lo que estaría padeciendo; y el de que esta, por su parte, se demorase cuatro meses en formular la denuncia. También ante la circunstancia de que aquella no hubiera sido llevada a un centro médico, en razón de los traumatismos, físicos y psíquicos que debió haberexperimentado, en razón del trato que dice recibido de Jose Carlos . Y lo mismo sobre el dato de que la segunda, una vez informada de lo que habría estado ocurriendo, hubiese aceptado casarse con este último. De todo, concluye, resultaría la ausencia de prueba de cargo.
Igualmente se señala la inexistencia de dato alguno documentado relativo a posibles lesiones sufridas por la menor, en general,...