Sentiments De Vellesa

Ja fa molts anys de la meva jubilació. Anys que m’han servit per recuperar aquella tranquil·litat que tan enyorava però, sobretot, per reflexionar sobre tot allò que ha esdevingut la meva vida. Perplorar, altra vegada, la mort d’aquells que tants bons records em fan venir al cap. Per celebrar, un cop més, l’arribada al món dels que em fan mantenir la il·lusió de viure i que, a la seva manera,han omplert el buit que altres deixaren. Per retrobar dies memorables que marcaren la meva existència, dies feliços i que, a hores d’ara, encara em desperten un somriure. Per retrobar, també, diesfoscos i tristos, de patiment, que m’han permès superar tots els entrebancs que m’ha posat el camí abans d’arribar fins aquí. Per pensar, pensar molt. Pensar sense pressió, pensar pel gust de pensar ipensar per donar respostes a tantes coses encara avui sense contesta. Per entendre moltes situacions i comportaments que només tenen sentit quan ja ets gran i que, probablement, si els hagués comprèsabans, m’hauria estalviat certs moments complicats d’incertesa.



Quan faig repàs de tot això, me n’adono que estic encarant l’últim tram del meu camí. Tinc por. I no pas por de la mort, sinó d’unarealitat molt més dura: la soledat i la malaltia. La soledat imposada, no escollida. Aquest sentiment que mai abans se m’havia manifestat i que ara, quan la casa és buida, els fills són grans, els nétsformen les seves famílies i, poc a poc, els amics traspassen, el veig més proper. Aquest sentiment que em provoca un calfred que paralitza, que m’esborra el somriure i que em colpeja sense parar: comquan vull trucar al Miquel, aquell amb qui, a Can Barça, tants partits he compartit; o quan baixo al bar de la cantonada i recordo llargues tardes jugant a la botifarra. Ara prenc un cafè i marxo;cap dels meus companys hi és. Recordo... Si n’estava d’equivocat, quan, amb la casa plena de marrecs, pensava que necessitava estar sol.



D’altra banda, temo la malaltia. Només de pensar-hi...