sfsfsfssdfsd























































Recordo com si fos ahir mateix, aquell viatge que tantes coses em va fer descobrir i que em va fer ser l'home que soc avui en dia. Qui ho havia de dir que aquell marrec petit i estrovertit, que ni tans sols havia vist món, sigués capaç de deixar la seva família enrere per poder aconseguirel seu propòsit. Avui, un dia fred, plujós i boirós, tinc el plaer de gaudir de la presència del meu net, en Pau, que tot feliç, s'asenta damunt de les meves cames cansades, per escoltar atentament aquella història d'aquell jove valent de 18 anys.

Erem una família nombrosa, la meva mare, la Joana, el meu pare, l'Arnau, i els meus quatre germans, en Manalic, la Maria, en Jaume, l'Eulalia i jo.Viviem al camp, a la magnifica Cerdanya, a les afores de Puigcerdà. Eram una familia pagesa, conreavem naps, trèvols i alfals, ja que ajudaven a fixar nitrogen al sòl i gràcies a això, van fer pujar la producció de farratge. Estavem en plena Revolució Industrial i quasi tota la població emigrava cap a les ciutats, però nosaltres varem seguir a la nostre llar, la masia dels Aballó, així és com ensfeiem dir, ja que Aballó era el nostre cognom. Dia i nit, el pare, en Manelic, en Jaume i jo treballavem sembrant els conreus d'arrel i feiem la feina més dura, mentre que la mare, la Maria i l'Eulàlia s'encarregaven de les feines de la llar, o bé del bestià. Es podria dir que erem una familia alegre, tots ens ajudavem amb qualsevol tasca i podiem gaudir sempre d'una complicitat magnífica. Lavida no sempre ens havia anat com esperavem, però amb la unió i força que teniem tots plegats, podiem vençer qualsevol cosa.

Els meus pares sempre confiaven amb mi, els demostrava dia rere dia que era un vailet molt espavilat, que podia cuidar perfectament de mi mateix. M'explicaven que quan tenia tan sols 9 anys, les tardes dels dilluns les aprofitava per anar a “investigar” nous camins i novestravesses. M'imaginava com devien ser els altres pobles, les altres ciutats, em preguntava si existien altres llocs apart de la meva petita masia situada a la frontera. Tenia tantes ganes de veure món!.

Tenia 17 anys, com tot noi d'aquesta edat em sentia gran, em sentia tot un home, tan sols tenia quatre pèls a la barbeta i una veu que començava a tenir un so agradable. Tenia la sort de ser unnoi atractiu, amb bona presència que enamorava a totes les jovenetes de 15 anys. Però jo no estava per aquets temes, havia sentit a parlar d'una ciutat, una ciutat on hi havia treball, una ciutat que anomenaven Barcelona. La idea de marxar i deixar la familia enrere em rondava pel cap desde feia un any, però no em veia capaç , no n'estava segur.

El 18 d'Abril, vaig fer els 18 anys, i aquellnom, el nom de Barcelona, seguia dins el meu pensament. Com feia de petit, m'havia imaginat tantes i tantes vegades com devia ser aquella ciutat?, i la gent? Com vivien? Eran tantes preguntes sense respostes, i tantes nits en vetlla, fins que a la fi em vaig decidir. Tenia clar que volia viatjar, volia sortir d'aquella vida al camp, n'estava cansat i necesitava empendre el viatge com més aviat fospossible.


Quan la meva familia va rebre la notícia, no van saber què dir.que aquell xiquet, aquell vailet de 10 anys ja s'havia fet un home, i els deia que volia marxar, que volia coneixer la gran ciutat de Barcelona.







Avui, 15 Novembre, aquí comença la meva gran aventura.Davant meu tinc a la meva familia, ploren.Un per un els faig un petó i una abraçada. Acarició la galtarosada de la meva mare i li dic que no es preocupi, que no és un adeu, que és un fins aviat. Els miro com si fos l'última vegada, els ulls plorosos de l'Eulàlia em fan tremolar, però soc l'Agustí, soc un home valent i aventurer, res em fara tornar marxa enrere. Dono la volta i començo a caminar a pas veloç. A mig camí m'aturo, em giro i els veig, que bonic aquest instant, penso. És la meva familia,...