sgns

Cada vegada em resulta més difícil expressar la meva diguem-ne poètica, mentre la crítica responsable la defineix cada cop millor, i en això assenyalo singularment aquests darrers temps els autorsdels estudis-pròleg a les meves Obres completes, començant pel primer i més extens, de Joaquim Molas. Però jo veig de cada dia les coses més difícils en el seu aspecte teòric, precisament perquè la sevapràctica se m'apareix progressivament més concreta. Quan puc donar-li la forma que busco, és clar, cosa que no sempre resulta fàcil i que sovint és impossible.

Mai no m'han interessat els autorsexperimentals ni els avantguardistes. O m'han interessat poc, excepte quan la forma els ha servit per aconseguir un esclat fenomenal. Suposem Kafka. O Faulkner. Però sovint aquesta actitud literària nopassa d'enginy, de saltironeig, que pretén trobar expressió a través de la distorsió. I no ho aconsegueix, excepte pels que viuen l'ambient i consideren el món no a través del que és, sinó del queells hi aprecien.

Tampoc no crec en els autors que s'emparen en conceptualismes, en bastides teòriques, com a defensa primordial de la seva obra. Solen fer forat entre certs professors, quanqualsevol només es justifica per la seva força i la seva harmonia. Un autor pot desenvolupar una explicació del que sent en crear, com ho han fet sovint alguns, començant per Conrad. Però un llibre de poemesserà una estafa per molt que el seu buit sigui guarnit de pseudofilosofies enaltidores. Hi ha un assaig a la francesa que confon la incontinència verbal amb el contingut. Prefereixo la reflexióanglosaxona, cenyida a fets concrets.

De mi puc dir que sospito que escric a partir d'una consciència panteista ecològica. O sigui, veig l'home, el paisatge, la mort, els efectes de la llum, com un toten connexió. Diuen i he dit que sóc a voltes força barroc. Però ja escrivia igual quan deien i deia que era força realista: hi ha les passions humanes i els colors i formes de la natura, en els meus...