Simplement Tot
Páginas: 4 (840 palabras)
Publicado: 10 de marzo de 2013
Simplement tot
Veig la vida davant meu i com es va esvaint. Sento el pes feixuc del meu cos sobre el dur matalàs, únic testimoni d'aquest moment de sofriment.
No hi ha llàgrimes que em llisquinper les galtes, ni cap sospir de tristesa: pacient, em limito a esperar el senyal de resposta del cervell. No maleeixo aquesta noia que em consumeix, ja que puc dir, paradoxalment, que gràcies a ellahe conegut el millor de la vida. Per ella he descobert el sentit vertader de l'existència.
Saber que tot alló que has pogut sentir en aquell moment, s'esvaeix com les dents de lleó per l'aire. Nosaber com solucionar aquell problema que ens perjudicava tots dos. Prefereixo, tanmateix, fer un petit resum d'aquest problema que jo he explorat, i que em segueix afectant com el primer dia.L'entirn on la vaig conèixer va ser en un lloc destacat de Barcelona, la plaça d'Espanya. Era un dia calorós d'estiu, com qualsevol altre d'aquesta estació. Anava amb els meus amics de sempre, rient i fentbojeries, sempre érem així entre nosaltres. En aquell moment em va saludar una de les amigues que havia conegut feia poc amb la qual em portava bastant bé, la Júlia. Veia que venia acompanyada peruna noia d'estatura mitjana, pell blanca i ulls verds. D'alguna cosa em sonava, però no sabia de què. Jo com sempre, estava encuriosit per saber com era. Educat com sóc, vaig saludar a la Júlia i, acontinuació, em vaig presentar a la noia de pell blanca amb dos petons i, seguidament, em va dir:
-Saps qui sóc?
En aquell moment em vaig posar a pensar a fons i no vaig aconseguir recordar-me'n.-No, no m'en recordo, però em sones molt d'alguna cosa. -vaig dir-li.
-Sóc la Mar Boix, la del Facebook, te'n recordes ara?
De com em va aparèixer una fotografia a la memòria: A la meva dretai amb una càmera a la ma, una noia amb els llavis pintats de vermell.
-Sí que me'n recordo sí! Ostres, ara que et veig en persona, ets més guapa en les fotos.
No se'm va ocórrer més coses per...
Veig la vida davant meu i com es va esvaint. Sento el pes feixuc del meu cos sobre el dur matalàs, únic testimoni d'aquest moment de sofriment.
No hi ha llàgrimes que em llisquinper les galtes, ni cap sospir de tristesa: pacient, em limito a esperar el senyal de resposta del cervell. No maleeixo aquesta noia que em consumeix, ja que puc dir, paradoxalment, que gràcies a ellahe conegut el millor de la vida. Per ella he descobert el sentit vertader de l'existència.
Saber que tot alló que has pogut sentir en aquell moment, s'esvaeix com les dents de lleó per l'aire. Nosaber com solucionar aquell problema que ens perjudicava tots dos. Prefereixo, tanmateix, fer un petit resum d'aquest problema que jo he explorat, i que em segueix afectant com el primer dia.L'entirn on la vaig conèixer va ser en un lloc destacat de Barcelona, la plaça d'Espanya. Era un dia calorós d'estiu, com qualsevol altre d'aquesta estació. Anava amb els meus amics de sempre, rient i fentbojeries, sempre érem així entre nosaltres. En aquell moment em va saludar una de les amigues que havia conegut feia poc amb la qual em portava bastant bé, la Júlia. Veia que venia acompanyada peruna noia d'estatura mitjana, pell blanca i ulls verds. D'alguna cosa em sonava, però no sabia de què. Jo com sempre, estava encuriosit per saber com era. Educat com sóc, vaig saludar a la Júlia i, acontinuació, em vaig presentar a la noia de pell blanca amb dos petons i, seguidament, em va dir:
-Saps qui sóc?
En aquell moment em vaig posar a pensar a fons i no vaig aconseguir recordar-me'n.-No, no m'en recordo, però em sones molt d'alguna cosa. -vaig dir-li.
-Sóc la Mar Boix, la del Facebook, te'n recordes ara?
De com em va aparèixer una fotografia a la memòria: A la meva dretai amb una càmera a la ma, una noia amb els llavis pintats de vermell.
-Sí que me'n recordo sí! Ostres, ara que et veig en persona, ets més guapa en les fotos.
No se'm va ocórrer més coses per...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.