Sin T Tulo 1
Páginas: 4 (786 palabras)
Publicado: 5 de marzo de 2015
Jo volia tenir.
Tot canvia i res és igual. A vegades em vaig preguntar quina culpa tenia jo que no en tingués com tots els altres nens.
Se'n va anar, i no sabia per què.
Com quan abandones lacosa que més estimes i saps que passarà tant temps que potser no la reconèixes quan la tornes a veure. Però ets petit i t'hi acostumes, i ja ho saps, quan ets petit no entens el món dels grans. La devegades que vius de les mentides creades, que t'oculten veritats que fan més mal que el pur alcohol en carn viva.
El Dilluns vaig arribar a la classe i em vaig sentar a la mateixa cadira que ho feiahabitualment.
Al final sense molestar a ningú.
No m'agradava sentir què bé s'ho havien passat el cap de setmana amb qui jo sabia. Després em tocaria dir a mi el què havia fet, i només tenia ganesd'anar a casa a plorar al meu coixí, l'unic que em secava les llagrimes.
I d'aquelles preferia quedar-me adormit plorant, amb una mica de sort podria somniar alguna cosa bonica.
Aquell dia estavamirant la meva sèrie preferida a la televisió, quan de sobte la meva mare em va dir que teniem que anar a un lloc. Vaig apartar el plat del berenar, que no m'havia acabat del tot i el deixava a mitjessobre la taula. Abans de marxar, no em vaig oblidar d'agafar eñ ninot de joguina que tenia a la meva habitació i que me l'estimava molt.
La mama em cridava que m'espavilés.
No m'agradava quan emcridava.
Ni de lluny m'hagués imaginat mai com acabaria aquella tarda al pujar al cotxe. Per què jo, com he dit, no en tenia. Contemplava el cel blau. Era absolutament tot blau. Li vaig preguntar onanàvem a la mama, i ella em va dir que ja ho veuria quan hi arribessim. Jo, de mentres, anava pensant en les meves coses de nen.
Em vaig despertar molt desorientat per l'esbrencada d'una pedra que va ferbotar el cotxe.
M'havia adormit.
El cel blau ja no hi era i el gris que s'hi va interposar en feia un dia trist.
On som? Li vaig preguntar a la mama, que em va contestar el nom d'un poble que als...
Tot canvia i res és igual. A vegades em vaig preguntar quina culpa tenia jo que no en tingués com tots els altres nens.
Se'n va anar, i no sabia per què.
Com quan abandones lacosa que més estimes i saps que passarà tant temps que potser no la reconèixes quan la tornes a veure. Però ets petit i t'hi acostumes, i ja ho saps, quan ets petit no entens el món dels grans. La devegades que vius de les mentides creades, que t'oculten veritats que fan més mal que el pur alcohol en carn viva.
El Dilluns vaig arribar a la classe i em vaig sentar a la mateixa cadira que ho feiahabitualment.
Al final sense molestar a ningú.
No m'agradava sentir què bé s'ho havien passat el cap de setmana amb qui jo sabia. Després em tocaria dir a mi el què havia fet, i només tenia ganesd'anar a casa a plorar al meu coixí, l'unic que em secava les llagrimes.
I d'aquelles preferia quedar-me adormit plorant, amb una mica de sort podria somniar alguna cosa bonica.
Aquell dia estavamirant la meva sèrie preferida a la televisió, quan de sobte la meva mare em va dir que teniem que anar a un lloc. Vaig apartar el plat del berenar, que no m'havia acabat del tot i el deixava a mitjessobre la taula. Abans de marxar, no em vaig oblidar d'agafar eñ ninot de joguina que tenia a la meva habitació i que me l'estimava molt.
La mama em cridava que m'espavilés.
No m'agradava quan emcridava.
Ni de lluny m'hagués imaginat mai com acabaria aquella tarda al pujar al cotxe. Per què jo, com he dit, no en tenia. Contemplava el cel blau. Era absolutament tot blau. Li vaig preguntar onanàvem a la mama, i ella em va dir que ja ho veuria quan hi arribessim. Jo, de mentres, anava pensant en les meves coses de nen.
Em vaig despertar molt desorientat per l'esbrencada d'una pedra que va ferbotar el cotxe.
M'havia adormit.
El cel blau ja no hi era i el gris que s'hi va interposar en feia un dia trist.
On som? Li vaig preguntar a la mama, que em va contestar el nom d'un poble que als...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.