sjsjsbzjdnsb

 Capítol 1
Jo llavors tenia trenta-set anys i em trobava a bord d'un boeing 747. El gegano avió havia iniciat el descens travessant uns espessos núvols i ara es disposava a aterrar a l'aeroport d'Hamburg. La freda pluja de novembre tenyia el terra de gris i feia que els mecànics coberts amb forts impermeables, les banderes que s'alçaven sobre els baixos edificis de l'aeroport, les tanques queanunciaven els BMW, tot, s'assemblés al fons d'una malenconiosa pintura de l'escola Ňamenca. , Vaig pensar.
Després de completar l'aterratge, es van apagar els senyals de i pels altaveus del sostre va començar a sonar una música ambiental. Era una interpretació carrinclona de Norwegian Wood dels Beatles. La melodia em va conmoure, com sempre. No em realitat, em va trobar; em va produir una emociómés violenta que de costum.
Perquè no m'esclatés el cap, em vaig encorbar, em vaig cobrir la cara amb les mans i vaig romandre inmòbil. Al poc es va acostar a mi una hostessa alemanya i em va preguntar si em trobava malament. Li vaig respondre qur no, que es tractava d'un lleuger mareig.
-Segur que està vosté bé?
-Sí, gràcies - vaig dir.
Una vegada conclòs el meu viatge d'avió, vaig salir delaeroport pero les enormes i retillents portes de l'accés principal. El punt d'encontre amb el detectiu Osbourne era una cafeteria vella i be amagada als carrerons de la perfèria d'aquesta ciutat, coneguda com la porta del món, gràcies a l'enorme quantitat de vaixells que pasen al any.
Vaig arribar a la cafeteria en qüestió. Tenia els detalls cromats tipics dels anys setanta, no obstant, pareixiacom si els amagara d'una manera molt discreta. Al fons de l'establiment hi havia un fumeral de marbre blanc, que presidia la cafeteria com ho faria un rei en la seua taula. Els enormes finestrals feien una molt bona il•luminació. Era un lloc amb classe.
Vaig veure el capell marró obscur típic del meu "amic". Sense cap dubte, vaig seure amb ell:
-Bon dia detectiu Osbourne, sent la tardança, novolia que ningú em vora, si saps al que em refer...
-No tinc la costum de estar amb gent com tu - la seua primera resposta va ser contundent.
-Tinc una proposta de negocis per a tu - vaig respondre ràpidament.
-No sóc una persona de negocis, encara que ho fora, mai faria negocis amb un tipus com tu.
-Veurà agent, aquest assunt es un poc estrany, implica una espècie de canvi...
-Canvi?! - vacontestar el detectiu com si es tractara de una paraula nova per a ell.
-Només vull dir que ostente una alta posició en una organització no molt llegal... Es exactament el tipus d'organització del que un agent de la llei com tu vull saber-ho tot. I per l'altra mà, jo tinc raons personals per a eixir d'aquesta, i no és fàcil, si saps al que em refer...
-Ho sé, tindrás una bala al front si nodesapareixes prompte, no es així?
-No es l'única raó detectiu, tinc una dòna i una filla, i no vull que tingan cap problema per la meua culpa...
-Podries haver pensat en això abans de...
-Ho sé senyor - vaig dir ràpidament interrompint al detectiu - no vull protecció a canvi de res, veurà, et sona el nom de "Falcone" ?
-Per supost que em sona! - va exlamar Osbourne excitat.
-Jo puc dir-te ho totd'ell: factures, cuentes bancàries, plans... Prou per a mandar-lo a l'hotel de les barres grises. Si tens temps puc contar-te la meua història.
-Tinc temps Marco, i estic escoltant...
Jo treballava com taxista en la ciutat dels Àngels Perduts, traballava de sol a sol i no guanyava molt diners pero eren temps difícils i estava content per el meu treball. Un dia estava en el meu descans, de sobte,vaig escoltar un trement choc, dues homes van eixir d'un vehicle negre, un d'ells empunyant una pistola i apuntant-me. Clarament era millor no enfadar a aquells tipus i vaig decidir que lo millor era colaborar.
Van entrar al meu taxi i em van ordenar que corra com mai abans vaig fer perquè altre cotxe ens perseguia. No vaig tardar molt en despistar als cavallers que volien atrapar als meus nous...