Sobre la historia viva

GRANS TEMES DE LA FILOSOFIA
ISAIAH BERLIN, L’eriçó i la guineu
Filosofia i història
Berlin analitza el pensament de Tolstoi a partir de la seva novel·la Guerra i Pau. Ja el títol del llibre ens dóna una idea de per on anirà: l’eriçó simbolitza l’individu que té una sola idea que manté sempre, i el podríem identificar amb l’esdevenir, mentre que la guineu simbolitza l’individu que té moltesidees, que va desenvolupant, no són estàtiques, i es refereix als individus amb capacitat d’inferir en la història.
Berlin pren el pensament de Tolstoi (més neutre) per tal d’oposar-se al materialisme històric (el que afirma que hi ha un decurs de la història que és empès per un determinat grup social, la classe obrera, i que per tant, la història ja està escrita), i així, afirma que les accionsdels individus poden intervenir en el decurs de la història, que no està escrita.
A la filosofia li interessa estudiar el passat, no com a finalitat, sinó per entendre el futur, i no comparteix els mètodes que s’utilitzen a l’època (la perspectiva positivista relacionada amb el desenvolupament científic, en què es deixa de banda el ‘perquè’ i es planteja el ‘com’).
Una de les idees fonamentals deltercer capítol de L’eriçó i la guineu, recau en el fet que totes les accions d’individus aïllats tenen rellevància en el decurs de la història i, per això, l’acció individual té molta importància, o també entesa com a col·lectivitat formada per molts individus diferents. Alhora, també defensa la idea que és una il·lusió pensar que un sol individu pugui canviar la història, ja que darrere seusempre hi ha hagut l’acció aïllada de determinats personatges desconeguts per a nosaltres, que han caigut en l’oblit: és totalment erroni creure en la capacitat individual, en grans herois que ells sols han aconseguit canviar l’esdevenir, quan, segons Tolstoi i Berlin, com més capacitat et creus, menys aportes a la història.
Tolstoi sempre ha estat interessat en buscar les causes originals, en elcom i el perquè succeeixen les coses de determinada manera, dubtar i rebutjar totes aquelles explicacions que no responguin com han de fer-ho a la pregunta. Tolstoi tendia a l’enfocament empíric, positivista, a tot allò verificable. Entén la història com la suma de successos concrets en el temps i l’espai, la suma de les experiències reals de dones i homes en les seves relacions mútues en un medifísic real.
Tolstoi s’oposa a la concepció de la filosofia hegeliana de l’època, que pretenia explicar-ho tot basant-se en el devenir històric, i no admetia mètodes d’investigació empírica. Tolstoi la rebutja i critica el seu contingut metafísic. Tolstoi creu que només en la història es pot trobar la clau de la raó segons la qual les coses succeeixen com ho fan i no d’altra manera. A poc a poc es vadesencantant del corrent historicista ja que fa promeses que no poden complir-se, ja que es veu capaç d’arribar a conclusions encertades, d’actuar com una ciència, i ell diu que és una ciència que ha perdut el seu objectiu, ja no és capaç de resoldre les grans incògnites. La història no ens revela causes, sinó que només ens aporta la successió de fets sense cap mena d’explicació (ens trobem enuna època, segle XIX, en què la història és acceptada com a ciència, Karl Marx intenta descobrir les lleis que governen l’evolució històrica).
Davant de l’intent de Marx de crear unes lleis, Tolstoi veu que és impossible i que si això es dugués a terme, voldria dir que l’esdevenir històric ja està predestinat i la vida humana tal com la coneixem no tindria sentit, ja que no podríem gaudir del‘lliure albir’.
A més, s’exposa el fet que els historiadors quan expliquen la història només expliquen una petita part d’ella, uns quants fets aïllats (polítics i econòmics), presentant-los com els més importants, mentre que deixen de banda una gran part, la majoria, formada pels factors espirituals, corresponent al pensament dels individus com a tals (podem lligar-ho amb lla idea de Benjamin,...