Sujeto Artista

El subjecte
Artista
Sociologia de l’Art


Des de que els hi vaig dir als meus pares que volia estudiar art, fins a cada cop
que em pregunten a què em dedico, haig de fer la mateixa explicació. “ I que seràs
pintora? A què et pots dedicar amb això? Bah, no te sortides això... Què treballaràs a un
museu?” . Estudio Belles Arts perquè sempre m’ha cridat l’atenció l’art, i durant elbatxillerat ho vaig acabar de confirmar. Vaig decidir fer Belles Arts per seguir aprenent,
sinó hagués entrat a Administració i Direcció d’Empreses, no? I tocar l’economia.
Massa gent es dedica a això i així està el tema... Enfí, ja s’apropa el moment i
necessitava parlar aviat amb la meva professora de pintura.
Vaig arribar a l’escola de dibuix i pintura, on porto anant a aprendre uns tres
anys,tot i que fa tres mesos que no hi puc anar per qüestions de temps. L’escola estava
molt canviada des de l’últim cop que vaig estar pintant allà. Les parets estaven acabades
amb uns murals que la gent a anat pintant lliurement. Excepte un tros. Un tros de la
paret, més gran, estava pintada totalment llisa d’un color blavós claret.
-

Bona tarda nois.

-

Hola Núria, t’ estàvem esperant.-

Doncs comencem?

-

Som- hi!- La Cori semblava que tenia pressa.

-

Molt bé Cori. Doncs expliquem, com va començar la teva vida com artista?

-

Doncs vaig començar a donar classes a 2on de Belles Arts. I ja hem
guanyava un petit sou per anar pagant els estudis i anar fent.. Quan vaig
acabar Belles Arts, em vaig posar de mestre en el mateix centre; que és una
escola d’artsplàstiques que està a Sarrià, que es diu Traç. Allà vaig aprendre
moltíssim de pedagogia artística, però no de funcionar com artista. Funcionar
com artista, com que estava educada als principis dels 90, era bastant
“sálvese quién pueda” i “quién llegue primero!”, i vaig començar a
simultaniejar el treball de mestre amb el d’artista. Perquè me’l prenia molt en
serio, també. Llavors vaig començar atreballar en una galeria, que em va
anar molt bé. Vaig començar a vendre, a anar a Arco...

-

Però, per què vas anar a la Galeria, i et vas presentar? O com funciona això?

-

Bé, vaig fer recerca primer. Vaig mirar totes les galeries de Barcelona. Vaig
mirar quina podia ser més adequada per mi, per començar. I, vaig triar una
que em va semblar molt seriosa, però en canvi petita,perquè també,tenia
vint-i-pico d’anys, jo..

-

Llavors això funciona de manera que tu vas i t’expliquen l’estil d’obres que
tenen o busquen?- No ho acabava d’entendre jo això.

-

En aquell moment sí. Ara no. Ara la recerca es per Internet. En aquell
moment el que feies era seguir tota la temporada i veure quin tipus d’artistes
es defensaven. I llavors buscaves els artistes ques’assemblessin més a tu.
Almenys és el que vaig fer jo. Llavors vaig trobar aquesta galeria que
defensava artistes nacionals i internacionals, i que, tot i que ser petita,
funcionava molt bé. Es deia Àngels de la Mota. Després, Àngels de la Mota
es va fusionar amb la millor galeria de Barcelona en aquell moment, que era
Antoni Estrany. I ara, es diu Estrany de la Mota. I era la millor dintre de la
mevalínia. Jo feia art conceptual i estava envoltada de gent que tirava més
cap a les noves tecnologies. Tot i que jo feia pintura, jo m’emmarcava i
m’emmarco dintre de l’art conceptual. Llavors el Toni Estrany i l’Àngels de
la Mota van decidir quedar-se uns quants artistes de l’Àngels, entre els quals
vaig entrar jo. A partir d’allà, vaig començar una carrera bastant exitosa, al
principi.Després vaig tenir dos fills, i em vaig aturar bastant en sec. En el
moment que vaig començar a tenir projecció internacional, va ser quan van
coincidir les meves dues maternitats, seguides.

-

Però, Cori, si jo he vist que tens moltes series fetes durant l’embaràs no?- pel
que jo sabia, no m’acabaven de quadrar les coses.1

-

Sí, però llavors vaig deixar de viatjar i de dedicar-me a...