targwg

El franquisme: creixement econòmic i immobilisme polític (1959-1975).

1. El canvi d’orientació de l’economia.

1.1. Els governs del “desarrollismo”.

Els governs de Franco entre 1959-1973 van suposar un canvi d’orientació política, ja que les restes del falangisme van ser arraconades pels tecnòcrates, vinculats en la seva majoria a l’Opus Dei i molt ben relacionats amb les elitseconòmiques. Tenien un perfil més tècnic que ideològic i, sense qüestionar la dictadura, volien introduir criteris de racionalitat i d’eficàcia econòmica per acabar amb la greu situació econòmica i social derivada de l’autarquia.
Aquest canvi va ser propiciat per l’esgotament de les reserves del Banc d’Espanya, l’alta inflació, el desequilibri pressupostari, les protestes socials i les pressionsinternacionals, en un moment en el qual Europa vivia una recuperació econòmica després de la Segona Guerra Mundial.

1.2. El Pla d’Estabilització.

El Pla d’Estabilització del 1959 volia acabar amb el fort intervencionisme estatal i afavorir la liberalització comercial i financera. El seus eixos eren:
Estabilització de l’economia. Per reduir la inflació es van elevar els tipus d’interès bancari, es vanlimitar els crèdits i es congelaren els salaris. Per limitar el dèficit públic es va proposar una reforma fiscal i es limità la despesa de l’Estat.
Liberalització interior de l’economia. Es van eliminar els organismes estatals interventors i es posà fi a la reglamentació de preus fixos.
Liberalització exterior de l’economia. S’eliminaren obstacles a la importació de mercaderies estrangeres iper facilitar el comerç amb altres països va ser devaluada la pesseta un 50% amb relació amb el dòlar.
Amb aquestes mesures Espanya obtingué préstecs d’organismes internacionals (Fons Monetari Internacional i Banc Mundial) per evitar una suspensió de pagaments.
A llarg termini es volia integrar l’economia espanyola en els mercats internacionals i així posar les bases d’un desenvolupamenteconòmic.

1.3. Els Plans de Desenvolupament.

El Pla d’Estabilització va ser complementat pels Plans de Desenvolupament Econòmic i Social, coordinats des del govern per Laureà López Rodó. Els plans tenien un caràcter quadriennal (1964-1967, 1968-1971, 1972-1975) amb una planificació econòmica indicativa en la qual l’Estat programava l’activitat del sector públic i oferia incentius i subvencions alsector privat.
Els plans tenien dues línies d’actuació:
Les accions estructurals per cobrir les deficiències de la iniciativa privada (empreses petites, baixa productivitat).
Els pols de desenvolupament amb l’objectiu de crear indústries en zones poc desenvolupades. A Catalunya solament es va intervenir en la formació del conjunt petroquímic de Tarragona.
Els plans no van assolir els objectiusfixats perquè les inversions eren limitades, però van proveir la iniciativa privada d’infraestructures (electrificació, carreteres, refineries de petroli) i de productes bàsics (acer, carbó, alumini, etc.) per afavorir el creixement industrial.

2. Els anys del creixement econòmic.

2.1. Una industrialització accelerada.

L’economia catalana, que des del 1950 estava per sobre del conjuntd’Espanya, tingué un gran creixement amb una modernització de l’agricultura i l’increment dels sectors secundari i terciari. Hi hagué una millora de la productivitat perquè els baixos salaris van atraure inversions estrangeres amb capitals i una renovació tecnològica. Això provocà un augment de les exportacions. Aquest desenvolupament incrementà la quantitat de treballadors industrials un creixement dela demanda interior.
En el cas català cal destacar el desenvolupament de la indústria metal·lúrgica, amb automòbils, electrodomèstics i maquinària, superant des del 1964 la importància de la tradicional indústria tèxtil.
A tota Espanya van créixer les indústries química, energètica, siderúrgica, de la construcció i de les drassanes. També ho van fer, a causa dels baixos salaris, sectors...