TB AG

GUIA DIDÀCTICA

TERRA BAIXA
d’Àngel Guimerà

TERRA BAIXA
L'evolució de l'autor
Guimerà, nascut el 1845, quan escriu Terra Baixa, té uns cinquanta anys
i és un escriptor d'una llarga trajectòria literària i específicament teatral. Com
molts altres intel∙lectuals de la Renaixença (no pas determinantment per
haver nascut a Santa Cruz de Tenerife de mare canària, ja que, fill d'unvendrellenc i immigrat a Catalunya als 8 anys, havia esdevingut
catalanoparlant), de primer va conrear la literatura castellana, però, incitat pel
seu amic Jaume Ramon i Vidales, el 1869 va participar ja als Jocs Florals i,
sense desanimar-se pels fracassos, va perseverar en l'ús de la llengua catalana
i va acabar essent-hi plenament reconegut com a poeta (el 1877 fins va
guanyar els tres premisextraordianis, esdevenint Mestre en Gai Saber).
Així i tot, Guimerà, que ja havia escrit diverses peces, no aconseguia de
representar-les. Les primeres obres van haver de ser estrenades pels seus
amics: Gala Placídia (el 1879 al Principal, abans d'accedir el mes següent al
Novetats) i Judit de Welp (tot i haver obtingut un accèssit als Jocs Florals de
1880, el 1883 a Canet de Mar, escenificacióque afavoreix que se li obrin les
portes del Romea l'any següent). La creació de l'Associació d'Autors Catalans,
buscant una alternativa al monopoli des d'aquest teatre per Frederic Soler —
la rivalitat del qual amb Guimerà anirà creixent—, facilitarà la representació
de Lo fill del rei (el 1886 al Teatre Novetats, on l'autor estrenarà sovint).
Encara que el comitè de lectura va preferir-la aMar i Cel (estrenada el 1888 al
Romea), aquesta resulta més innovadora que aquella peça força
victorhuguesca i va suposar una consagració teatral més plena (ja el mateix
any se'n va representar una versió castellana al Teatre Calvo-Vico de
Barcelona i el 1891 al Teatro Español, inicant la projecció madrilenya), a pesar
d'algunes reticències —afavorides, en algun cas, com el de ValentíAlmirall,
per la vinculació de l'autor a la Lliga de Catalunya.
Aquestes peces són "tragèdies històriques" en vers. El gènere havia estat
força desplaçat pel drama, que havia esdevingut la forma teatral romàntica
per excel∙lència. Però, a més del fet que el classicisme segueix pesant en molts
autors vuitcentistes i que la pruïja anticlàssica ja decau, es poden reconèixer
en la tragèdia atractiusromàntics (el patetisme, l'heroïcitat, la grandiositat...).
En el cas català, s'afegeix la desconeixença del conreu anterior i la possibilitat
de propiciar un teatre de més volada. Així, és reclamada per diversos
escriptors (entre els quals es troben els membres de la Jove Catalunya,
institució de la qual forma part Guimerà, o el seu bon amic Josep Yxart), és
promocionada als Jocs Florals i laconreen diversos dramaturgs (cal destacar
també Víctor Balaguer). Guimerà produirà tragèdies que, com la seva poesia,
tot i partir de diversos models i recórrer a recursos tòpics, renoven força
personalment la temàtica històrica, amb intenció (com reclamava ja a l'article
"Ahont deu anar la literatura catalana", publicat el 31 de gener de 1874 a La
Renaxensa) d'invocar "en las táulasescénicas" "las ombras" dels homes, de
diversos estaments, que "gastavan la vida per la salut de la patria" a fi que
"l'esperit de Catalunya pur y rejuvenit, enjoyantse ab las galas que'ns porta
l'avansament dels segles" tregui "ufanosa brotada tornantnos encara als dias
de prosperitat, de independencia y de glória".

El 1890 és una fita important en l'evolució teatral de Guimerà. D'una
banda,fracassa en la tragèdia amb Rei i monjo —que és a més acusada,
injustament, de plagi d'El monjo negre, de Frederic Soler—, tot i que
perseverarà en el gènere (aquell mateix any s'anuncia al Teatre Novetats Joan
de Canyamars, sembla que inacabada). D'altra banda, fa una aproximació al
teatre d'ambientació contemporània: primerament, amb la tragèdia La boja,
que, amb el precedent d'algun...