teatre dels anys 70 fins l'actualitat

EL TEATRE DES DELS ANYS 70 A L’ACTUALITAT

Al començament dels anys 60, en alguns cercles universitaris atents als corrents teatrals europeus, comencen a aparéixer grups de teatre que rebutgen tant el teatre comercial com el teatre sense pretensions dels aficionats. Aquest és un teatre que busca un públic amb una imprescindible formació cultural, preparat per a seguir unes obres difícils, queexigeixen un esforç intel·lectual que no se li pot exigir a un públic majoritari.

Naixia, així al final de la dècada dels 60 i durant els 70, el teatre independent, que defensava una concepció del teatre com a instrument de lluita, amb gran capacitat d’irradiació social i d’incidència política.

Es ca construir una pràctica escènica alternativa on “tot era col·lectiu i tots feien tot”.Aquest teatre es caracteritza pels trets següents:

No admet la representació única

No vol ser considerat com a aficionat

Estableix una diferenciació entre teatre i literatura dramàtica

Rebutja l’autor com a part finamental del fet teatral

És un teatre compromés amb la societat i no limitat a les minories

Malgrat les moltes limitacions que va tenir

La pressió de la censura,
Elsentrebancs administratius i polítics,
els problemes econòmics per la falta de subvencions...

el teatre independent va fer un treball immens en la creació d’un públic nou i en la introducció de nous gèneres teatrals.


1. Els grups teatrals
A partir dels anys 60 es reprén la línia del teatre espectacle, del mim, el gest i la festa al carrer. El text escrit perd importància en un teatre que vaeixir dels edificis teatrals i es va instal·lar en qualsevol indret, al servei dels col·lectius i del públic més popular. Aquesta reinvenció de l’espai va ser un dels elements claus de la transformació del teatre.
Una sèrie de companyies teatrals van començar a disseminar-se arreu de la geografia espanyola: Els Joglars, Els Comediants i Dagoll-Dagom a Catalunya; La Cuadra a Andalusia; Akelarreal País Basc; El Rogle, Pluja, Grup 49 al País Valencià. Alguns d’aquests grups han arribat a la completa professionalització.


2. Els autors

Malgrat el desprestigi del “teatre de text” en benefici del “teatre de creació col·lectiva” que es va produir durant els anys 60 i 70, la major part dels espectacles de més èxit s’han basat en obres escrites per autors teatrals, per dramaturgs. Algunsja els hem vist anteriorment –Salvador Espriu, Joan Oliver, Manuel de Pedrolo, Joan Brossa-; uns altres, més joves, coneixen l’èxit a partir de la dècada dels 70.

2.1. Josep Maria Benet i Jornet (1940)

Barcelonés, s’ha dedicat amb més intensitat al teatre.
Les seues primeres produccions són de caràcter realista i expressen conflictes individuals; més endavant incorporaran una problemàticad’abast col·lectiu, en què s’utilitzen tècniques teatrals de distanciament, d’acord amb els corrents del teatre èpic.

Obres:
En les seues obres apareixen personatges que amaguen una gran passió interior i que solen fracassar en els seus intents per a integrar-se en un grup social determinat, com ara Berenàveu a les fosques (1971) o La desaparició de Wendy (1996) on combina el mite de PeterPan, el xiquet que no vol créixer, amb els condicionants que han afectat la generació que ha crescut sota el règim franquista, de manera que ens hi mostra els elements definidors de la seua pròpia generació.

També cal destacar la seua prolífica carrera com a creador i argumentista de guions televisius: Nissaga de poder, Temps de silenci, Mar de fons i, en l’actualitat, El cor de la ciutat.2.2. Rodolf Sirera (1948)

És possiblement, el dramaturg més important de l’escena valenciana actual. Considerat un dels artífexs principals de la renovació escènica del País Valencià, ha tocat tots els camps del teatre: actor, autor, director, crític, assagista, teòric del teatre, gestor i adaptador. La seua creació reivindica la consciència històrica del poble valencià.

Estilísticament està...