Teatre musical català

L’any 1968, Maria Aurèlia Capmany va iniciar, amb Jaume Vidal Alcover, amb el director
Josep Maria Codina i amb l’obra Dones, flors i pitança, una interessant recuperació de
la música en elteatre.
Era una peça de cabaret literari (ben lluny dels espectacles de Paral·lel) influenciada per la figura de Bertolt Brecht, amb la seva definició del teatre didàctic que propugnava la inclusió decançons breus i de caire popular dins de l’espectacle dramàtic, per dinamitzar-lo i facilitar-ne la comprensió. Carme Sansa va participar en aquests espectacles i va seguir dins del món del teatremusical, amb tota la seva evolució, fins als nostres dies. «Cadascú cantava d’una manera natural, tal com li sortia, però amb un bon sentit de l’afinació i del ritme; no havíem estudiat mai cant (ambl’excepció de l’actriu Elisenda Ribes), però teníem certa facilitat i amb la pràctica també vam anar aprenent.»3 Abans de continuar, és necessari matisar l’expressió cantar natural, que fa referència a unamanera de cantar sense intervencions exteriors que vulguin fer canviar un mètode intuïtiu o espontani, malgrat que l’espontaneïtat es pugui veure condicionada per moltes variables: l’entorn, l’extracciósocial, els companys de treball, la capacitat d’autocrítica i d’evolució, etc.

L’espectacle es va representar a la Cova del Drac, i el van seguir d’altres: Manicomi d’estiu
(1968), Homenatge aPicasso (1971) i Botxirel·lo (1974). D’aquesta vena brechtiana va
sortir l’any 1971 El retaule del flautista, de Jordi Teixidor i amb cançons de Carles Berga.
En aquest espectacle les cançons ja erenuna part nuclear de l’acció dramàtica. L’any
1977, es va estrenar al Teatre Lliure La petita Mahagonny, de Bertolt Brecht, amb música
de Kurt Weill i direcció de Pere Planella.
Es podrien anomenarmés obres de teatre en les quals es canta, però no hi hauria cap
diferència en els recursos vocals utilitzats. Amb un salt en el temps es troba La nit de
Sant Joan (1981), del grup Dagoll Dagom....