Teatro valenciano

Renaixença
A la primera meitat del segle XIX trobem una varietat d’interesos i conflictes del moviment romàntic. S’escriuen drames d0inpiració històrica, en llenga arcaica i sainets, d’un conumisme actual i en llenguatge col·loquial. A Europa estava ja consolidat el romanticisme. Alguns autors importants varen ser Federic Soler i Ange Guimerà, amb la seua obra, “Mar i cel”(Dimensió narrativa idimensió espectacular).
A la segona meitat, s’imposa una temàtica de carácter festiu o moralitzador dels habits socials de la capital i de la rodalia. Trobem autors com ara Josep Bernat i la seua obra “La tertulia de Colau”. O Eduart Escalante, amb 40 sainets del que destaquen “Bufar en caldo calent”.

Modernisme
A aquest periode, hi ha elements teatrals determinats i accesoris com ara son lamúsica, el maquillatge o la il·luminació, aquestos seràn considerats vehicles d’expressió i s’integraran en els muntatges. En aquest moviment proliferen els artistes polifacètics. Com autor important trobem a Ignasi Iglesia amb la seua obra “El cor del poble”.

Noucentisme
Primer terç de S.XX, dirigeix la seua atenció cap a la poesia, i te poc interes pel teatre. Però fan traduccions dedramaturgs com ara Shakespeare, Èsquil, Sòfocles i Eurípedes. Les premises culturals noucentistes influeixen en el genere teatral de l’alta comèdia teatral, genere dramatic burgés, ja que els personatges, les situacions i l’actitud son burgueses. La trama és desenvolupada i resolta amb enguiny i habilitat escènica. Els personatges solucionen els conflictes de manera educada i amable. L’autor que mésdestaca es Sagarra, traductor d’obres de Shakespeare.

El teatre de postguerra.
La literatura de postguerra havia tingut poetes, narradors i assagistes rellevants com Estellés, Valor, Fuster i Sanchis Guarner, però només uns pocs foren els que intentaren fer un teatre digne i renovat, volent desmarcar-se de la tradició valenciana del sainet.

Avanguardisme.
El teatre èpic, creat pel dramaturgalemany Bertolt Brecht, renuncia al teatre d’entreteniment i diversió i busca un punt reflexiu i critic. Entre les idees més significatives del teatre èpic trobem: Els efectes de distanciament, en els cuals els espectadors son els observadors critics del tema i poden reflexionar sobre la situació. El gest, es la imatge retratada a l’escenari i te un sentit formal, estetic i social. Es un teatredialectic, amb el que no es transmeten sensacions, sino missatges socials que alteren a l’espectador.
Les diferencies del teatre tradicional i el teatre èpic son: En el tradicional, els personatges actúen, tenen un paper que interpretar, en canvi, en l’èpic hi ha una figura de narrador. En el tradicional, l’espectador experimenta un sentiment, segons el que conta la trama, l’espectador es obligat aodiar al personatge malvat, sentir alegria amb el final romantic, etc, però en l’èpic, l’espectador té que prendre opinions, pensar si està conform o no amb el que diuen. Altra diferencia és que al tradicional, cada escena es lliga amb la següent, perque com es la mateixa trama de principi a final, té que tindre un ordre, i hi ha una tensió creixent, ja que a medida que va transcurrintl’historia, la tensió aumenta, i la tensió està en el seu punt algid al final, l’epic no, cada escena té unitat i sentit, ja que no te perque estar lligada a la següent, son com escenes independents, per això la tensió va oscil·lant, una escena pot impactarte molt i amb una altra mostrarte indiferent. Per últim, el teatre tradicional expressa sentiments, perque com ja he dit, és una trama, i el treatre èpicconté idees perque es basa en uns arguments.

Rodolf Sirera, el dramaturg més important de l’escena valenciana actual i renovador escenic del País Valencià, està influenciat pel teatre èpic, amb estructures internes dialectiques, acció en passat que s’ha de llegir en present, personatges tipus. Una de les obres més importants és “El verí del teatre”, que constitueix una reflexió sobre la...