Tecno Pl Stics I Metalls

PLÀSTICS O POLÍMERS 
 
● Què és el plàstic o polímer: origen (Naturals, artificials, sintètics), breu història i 
estructura interna. 
 
Un monòmer és un compost de química orgànica, que bàsicament està format per molècules 
amb àtoms de carboni i hidrogen. 
En la molècula d'etilé, cada àtom de carboni està lligat a un altre per un enllaç doble. Si l'enllaç s'obri i s'enganxa a un altra molècula es forma una llarga cadena de monòmers iguals 
anomenada polímer. 
 
Els monòmers s’obtenen principalment per la refinació del petroli en les torres de destil∙lació. 
Els monòmers obtinguts es transformen en plàstics per un procés de polimerització 
 

Els plàstics s’obtenen principalment del petroli per un procés de refinació en torres de destil∙lació. Els productes obtinguts es transformen en plàstics per un procés de 
polimerització.  
 
Els polímers poden ser: 
Naturals: cel∙lulosa, cautxú, caseïna 
Artificials: cel∙luloide, ebonita, galactita 
Sintètics: polietilé, PVC 
 
Història 
Els plàstics són un producte del segle XX, però tot i això, hi ha antecedents importants, 
deguts a l’esforç dels químics dels segle XIX. 
 1872 Adolf von Baeyer, conegut químic alemany, descobreix que cert materials preparats a 
base de fenol i formaldehid, presenten propietats plàstiques. 
 
1864 El nord­americà J.W. Hyatt prepara el primer plàstic, el cel∙luloide, a partir de 
nitrocel∙lulosa i càmfora (alcanfor). El més curiós és que estava cercant un material per 
substituir l’ivori (marfil) de les boles de billar. Actualment no s’utilitza degut a la seva 
inflamabilitat. 
 1897 A Alemanya, es descobreix que si a la caseïna (proteïna de la llet), se li afegeix formol, 
s’obté un producte dur i que es pot emmotllar (moldear) fàcilment. Aquest plàstic anomenat 
galactita, barat i fàcil 
de produir, s’utilitzava per fer botons, agulles i aïllants elèctrics. 
 
1909 Leo Hendrik Baekeland crea la baquelita, un plàstic termostable que s’utilitza en aïllants elèctrics i en plomes i bolígrafs. A més, es produeix l’acetat de cel∙lulosa, similar al cel∙luloide 
però no inflamable, molt utilitzat encara, per exemple en les pilotes de ping­pong. 

 
∼1930 Producció comercial dels primers plàstics (PVC, metacrilat,silicona)  
 
∼1960 Es generalitza l'ús del plàstic. Gran quantitat d'objectes quotidians es fan de plàstic. És 
un material amb un gran futur; ningú no veia el problema de la contaminació.  
 2000 La Enginyeria de Materials permet dissenyar productes fets amb materials intel∙ligents. 
 
 
● Propietats comunes. Model de deformació. 
 
● Elaboració de peces de plàstic: síntesi del polímer i conformació de la peça 
acabada. 
 
Síntesi​
: 
El primer pas en la fabricació d'un plàstic és la polimerització. Els dos mètodes bàsics de polimerització són les reaccions de condensació i les d'addició. Aquests mètodes es poden 
dur a terme de diverses maneres. A la polimerització en massa es polimeritza només el 
monòmer, en general en una fase gasosa o líquida, si bé es realitzen també algunes 
polimeritzacions en estat sòlid. Mitjançant la polimerització en dissolució es forma una 
emulsió que es coagula tot seguit. A la polimerització per interfase dels monòmers es dissolen en dos líquids immiscibles i la polimerització té lloc en la interfase entre els dos 
líquids. 
 
Conformació​
: 
Les tècniques emprades per aconseguir la forma final i l'acabat dels plàstics depenen de tres 
factors: temps, temperatura i deformació. La naturalesa de molts d'aquests processos és 
cíclica, tot i que alguns poden classificar­se com continus o semicontinus. Hi ha diverses tècniques per donar forma als plàstics. Algunes de les més comunes són: 
● Extrusió 
● Bufat 
● Injecció 
● Buit 
● Compressió 
● Escumeig 
● Calandrat (Laminat / Filat) 
 
 
● Tècniques de conformació: Extrusió, bufat, injecció, escumeig, buit, 
compressió, calandratge. 
 
Extrusió​
: El granulat es fon en el cilindre escalfador i l'èmbol el pressiona fent­lo eixir per la ...