Tema 6 h.espanya

TEMA 6. LA CRISI DE L'ANTIC RÈGIM (1788-1833)

6.1. L'ÈPOCA DE CARLES IV (1788-1808).
6.1.1. L'INICI DEL REGNAT.
6.1.2. DE LA CONJURA D'EL ESCORIAL A LES ABDICACIONS DE BAIONA.
6.2. JOSEP I BONAPARTE (1808-1814).
6.3. LA GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA (1808-1814).
6.4. L'ECLOSIÓ DEL LIBERALISME ESPANYOL.
6.4.1. ELSPATRIOTES I ELS SEUS DIFERENTS OBJECTIUS.
6.4.2. DE LA JUNTA CENTRAL A LES CORTS DE CADIS.
6.4.3. LA CONSTITUCIÓ DE 1812.
6.5. EL REGNAT DE FERRAN VII (1814-1833).
6.5.1. LA RESTAURACIÓ ABSOLUTISTA (1814-1820).
6.5.2. EL TRIENNI LIBERAL (1820-1823).
6.5.3. LA DÈCADA OMINOSA(1823-1833).
6.5.4. EL CONFLICTE DINÀSTIC.

6.1. L'ÈPOCA DE CARLES IV (1788-1808):
6.1.1.L'INICI DEL REGNAT:
L'any 1788 mor Carles III, el seu fill accedí al tron com Carles IV. El model de l'Antic Règim, malgrat el despotisme il·lustrat, restava intacte. Carles IV tenia quaranta anys quan va accedir al tron, però estava mancat de caràcter i de la capacitatpolítica necessària per fer front als esdeveniments que es varen desfermar a Europa un any després: la Revolució francesa (1789) i l'ascens de Napoleó Bonaparte, que feren caure l'Antic Règim i obriren pas al liberalisme polític, al capitalisme i a la societat de classes.
El regnat s'inicià apostant per la continuïtat. El comte de Floridablanca fou confirmat a la secretaria d'Estat i al capdavant dela Junta Suprema, creada un any abans per esdevenir un autèntic govern que reunia un cop per setmana els diversos secretaris de despatx. El rei era partidari de continuar les reformes il·lustrades iniciades pel seu pare. Per exemple, pretengué limitar la proliferació de mayorazgos i de terres en mans mortes, i controlar el preu del pa.
Davant l'esclat de la Revolució francesa, Floridablanca,alarma, adoptà una política reaccionària (tancament de la frontera, prohibició de la circulació d'idees subversives i crítiques al Govern, etc). Espanya tenia el dilema de trencar o continuar amb França, aliada tradicional davant les ambicions colonials britàniques.
Floridablanca fou substituït pel comte d'Aranda (febrer de 1792), qui intenta acostar-se a la França revolucionària, però laradicalització revolucionària (empresonament de Lluís XVI) convencen a Aranda que la guerra era inevitable. Aranda perd el poder el desembre de 1792.
Carles IV prengué una decisió sorprenent: el successor no seria de cap facció de la Cort, sinó un home sense passat polític: Manuel Godoy. De simple Hidalgo, fou nomenat ministre universal (primer ministre), el rei el casà amb la seva cosina i li atorgà títolsnobiliaris. Els rumors s'escamparen aviat -alguns propagats pel seu enemic, el príncep Ferran- de que Godoy devia la seva ascensió al fet de ser amants de la reina Maria Lluïsa (avui pareixen mentira).
En política interior confià càrrecs a il·lustrats (Jovellanos, Saavedra, Cabarrús), limità els privilegis i poder de l'alta noblesa, reduí el monopoli dels gremis, liberalitzà les manufactures,recolzà la reforma agrària i inicià la desamortització de béns (1798).
Però el que marcà el llarg període de govern de Godoy van ser els esdeveniments europeus. L'execució de Lluís XVI (gener de 1793) va fer inevitable la guerra contra la Convenció francesa, al costat d'Àustria, Prússia i Gran Bretanya. La guerra dugué derrotes humiliants, que acabà amb la Pau de Basilea, on perdé Santo Domingo.En pocs mesos, i amb el Directori a França, Espanya passà d'enemiga a aliada (Tractat de Sant Ildefons, 1796). Era una reedició dels Pactes de Família, contra Gran Bretanya. Però Espanya quedava subordinada als interessos estratègics francesos. L'octubre de 1797 esclata una guerra catastròfica contra Gran Bretanya (derrota al cap de San Vicente, bloqueig de les colònies), a més la guerra havia...