Tema 6

© Joan Canimas Brugué
Versió 29 setembre 2014

6. Amb els sofistes s'esdevé l'ofici d'educar
Al segle V, el protagonisme d'aquells que no eren nobles ni esclaus i que, en la
moderna terminologia, nomenaríem classes mitges, dóna com a resultat la
democràcia. El dêmos lliure irromp en els afers de la polis i l'art de viure en
ciutat és interpretat, sobretot a partir del triomf sobre Pèrsia, com lasuperioritat
de la civilització que Grècia vol representar. No és estrany, per tant, que la
virtut d'esdevenir bon ciutadà, de governar-se i governar d'acord amb l'èxit
civilitzador, arribi a ser la principal preocupació en els escrits que ens han
arribat d’aquesta època.
No ha estat suficientment pensat l'adveniment dels sofistes com a professionals
del fet educatiu, com aquells que inaugurenl'ofici d'educar. La història de
l'educació sol situar-los com un canvi en la continuïtat: la continuïtat la dóna
l’educació entesa en sentit metafísic, immune al mostrar-se de les coses; i el
canvi, el pas d'una educació heroica destinada als nobles, a una educació per a
la formació del ciutadà. Però tot apunta a que no hi ha ni continuïtat ni canvi,
sinó adveniment.
De l'ofici dels sofistes ens hainteressat principalment la caracterització que en
feu Aristòfanes i que Sòcrates i Plató ens recorden insistentment: que
ensenyen, si se'ls dóna diners, a vèncer parlant, justament o injusta. D’ençà
l’aparició d’un ofici que pretenia ensenyar l’arétê, el terme sofista va anar
adquirint una càrrega pejorativa que no tenia a l’antigor, quan un auriga, un
timoner, un àugur o un escultor eren sophósen la seva ocupació: Apol·lo ho
era amb la lira, Tersites amb la llengua i Píndar nomenava sophistes als poetes
i Isòcrates als Set Savis.1 Tot i que els poetes, els artistes i els metges cobraven
honoraris, Sòcrates, que a la seva manera també en cobrava, bescanta els
sofistes dient que acceptar diners limita la llibertat mentre que ell és lliure de

1

Sobre l’ús del terme sofista, veureGUTHRIE, WKC (1969): A history of greek philosophy.
Volume III. The fifth-century enlightenment. Traducció castellana de J. Rodríguez: Historia
de la filosofía. Vol. III. Siglo V Ilustración, Editorial Gredos, Madrid, 1988, pp. 38-45.

21

© Joan Canimas Brugué
Versió 29 setembre 2014

dialogar amb qualsevol persona. Els considera mercaders d'esclaus que
trafiquen amb ells mateixos; i bardaixos, perquèdiu que tan dolent és vendre el
cos com la ment.2 De tots els improperis que se’ls dedica, aquí ens n’interessen
especialment dos. El primer, que pretenguin ensenyar l’arétê, una excel·lència
que fins aleshores pertanyia a la naturalesa de les persones i al designi dels
déus; i que presumeixin de poder fer-ho amb qualsevol persona, sigui de la
condició social que sigui. El segon, que prediquinl’escepticisme, defensant
que en tota qüestió hi ha dos raonaments oposats entre si, que intentin
fonamentar-los tots dos, sobretot aquell que, d’entrada, és el més dèbil,3
oposant naturalesa i convenció i que considerin que les lleis humanes, els
costums i les creences religioses, no són inamovibles ni estan fonamentades en
un ordre natural immutable. Els sofistes són els creadors de la possibilitatd’ensenyar l'arétê i de l’ètica situacional, dos aspectes que suposen
l'esfondrament del món homèric i que desvetllen la inquietud d’aquells
pensadors que, com Sòcrates i Plató, veuen com trontollen els antics fonaments
de legitimació del bé, la justícia, la veritat i la virtut. Quedem-nos de moment
amb la primera qüestió i deixem per més endavant les repercussions de l’ètica
situacional.
Elssofistes suposen el despertar d'una acció humana que intervé sobre allò que
fins aleshores estava fora de l'abast dels homes, d'una technê profana que
s’apropia i violenta l’àmbit del sagrat. Són els primers a emplaçar l'home com
a material susceptible de creació i modificació. A partir d'ells, l'home ja no
només solca el mar grisenc, fatiga la deessa Terra amb les arades, captura
animals salvatges...