Tema

TEMA 4 DE LITERATURA:

QUE DESTACARIES DE LA NARRATIVA DELS ANYS 70 FINS L’ACTUALITAT? REFLEXIONA, SOBRETOT, ENTORN DE LES NOVETATS EN LA TÈCNICA LITERÀRIA I DEL CONTEXT SOCIOCULTURAL.

EDITORIAL OXFORD

_ Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.
1. Els anys setantaEl 1971 Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells batejaren com a «generació literària dels setanta» un grup d’escriptors que, nascuts i formats a la postguerra, donaven a conéixer la seua obra en un moment en què el realisme històric havia entrat en crisi. Aquests crítics destacaven una sèrie de trets comuns entre aquests escriptors, que els permetia parlar de generació. En primer lloc, totsestaven marcats pels canvis sociopolítics dels anys 50-60, per les conseqüències del Maig francés del 1968 i per l’agonia i el desenllaç final de la dictadura franquista (1975). Tots compartien, doncs, uns mateixos elements formatius: tebeos, cinema, televisió, elements que, mitificats i desmitificats, formaran part de l’obra d’aquests autors Pel que fa a la narrativa, compartien la consciènciageneral de la crisi dels models novel·lístics. En les seues obres no trobarem la peripècia d’uns personatges en un marc concret social, temporal i geogràfic, sinó que la ficció hi funciona com una manera de posar en joc la memòria o d’il·lustrar un sentiment de la vida. Aquesta orientació difícilment
podia afavorir el propòsit d’escriure una novel·la, entesa com a relat d’una realitat objectiva, comuna «història». Com que els interessos dels joves novel·listes graviten sobre el seu desarrelament social i moral, la societat —pel que fa a la realitat quotidiana i concreta— no hi és representada, sinó, en tot cas, posada en qüestió, «refusada».
Una bona mostra d’aquest experimentalisme narratiu són llibres com Assaig d’aproximació a «Falles Folles Fetes Foc» (1974) d’Amadeu Fabregat,L’adolescent de sal (1974) de Biel Mesquida, Contraataquen (1977) de Carles Reig, Self- Service (1977) de Biel Mesquida i Quim Monzó, i Coll de serps (1978) de Ferran Cremades. Moltes novel·les de la generació dels setanta tenen un caràcter de crònica generacional; segueixen de fet el model que va establir Terenci Moix en El dia que va morir Marylin, i se centren en el tema de la fugida com a reacció contrala situació claustrofòbica que es viu en l’entorn familiar —l’escenari íntim— i en l’entorn sociopolític —la dictadura franquista. És el que Enric Sullà batejà com el «viatge a Ítaca i Àlex Broch com la «fugida i retorn». En trobem bons exemples en llibres com Abans del foc (1971), de Jaume Fuster; Oferiu flors als rebels que fracassaren (1973), d’Oriol Pi de Cabanyes o Ramona, adéu (1972), deMontserrat Roig. El cicle es tanca, a partir de l’any 1975, amb una sèrie de novel·les en què els personatges retornen, com en Ramona Rosbif (1976), d’Isa Tròlec; El temps de les cireres (1976), de Montserrat Roig o Rondalla del retorn (1978), de Josep Piera. Altres novel·listes es van sentir atrets per un tractament mític de la realitat i les seues obres tenen com a eix la presentació d’un nuclihumà compacte: una família o un poble. És el cas d’Un regne per a mi (1976), de Pau Faner, o de Ventada de morts (1978) de Josep Albanell. La narrativa valenciana dels setanta va aparéixer una mica més tard en el món cultural català, molt lligada a la normalització que es va portar a terme al voltant d’editorials com Tres i Quatre i plataformes com els Premis Octubre. En pocs anys es van donar aconéixer, a més de Fabregat i de Cremades i Arlandis, nous novel·listes com Rafael Ferrando i Lluís Fernández, Gandia Casimiro i J. L. Seguí, J. B. Mengual (Isa Tròlec) i Isabel-Clara Simó. Els altres escriptors valencians que també es fan conéixer com a novel·listes durant aquesta dècada (Joan Francesc Mira, Josep Rausell, Carmelina Sánchez-Cutillas, Gonçal Castelló, etc.) pertanyen a promocions...