Teoria del coneixement i Història de la Ciència: Del món antic al segle XX

Teoria del coneixement i Història de la Ciència:
Del món antic al segle XX

EL MÓN ANTIC:
LA CIÈNCIA PRECLÀSSICA, LA CIÈNCIA CLÀSSICA ATENESA, ELS
ALEXANDRINS, L’EDAT MITJANA

EL MÓN PREGREC
BABILÒNIA I EGIPTE
La ciència era un monopoli del sacerdoci. És una ciència factual i empírica i amb una
orientació pràctica: les observacions sistemàtiques i registrades donen lloc a algunesgeneralitzacions empíriques; no obstant això no tenen teories unificadores. Les seves
observacions científiques serveixen de base i inspiració per als posteriors científics de
l’antiguitat.
En especial els babilonis, prediren els eclipsis amb molta precisió.
Importants innovacions en el terreny de l’astronomia que aplicaven a l’agricultura i la
navegació. El seu desenvolupament, a més, propiciàel de la geometria i l’aritmètica, que
subsidiàriament tenien una utilitat pràctica: comerç, construcció, agrimensura.
Coneixien el teorema de Pitàgores (c2+c2=h2), tot i que no l’havien demostrat. Utilitzaven el
teorema recíproc o triangle sagrat egipci (3:4:5). Creien que la longitud de la circumferència
era 3 vegades el seu diàmetre (i no 3,1416).
A la Xina i a la Índia les civilitzacionsantigues assoliren també un nivell científic destacable,
però no tingueren influència en la nostra ciència fins que a través del àrabs n’arribaren
algunes idees a Europa.

GRÈCIA
Segles V-IV: ésser del Cosmos
Finals del s. V: problemes humans (Sòcrates, sofistes)
Segle IV: grans sistemes de l’Antiguitat (Plató i Aristòtil)
Els grecs micènics no tenen ciència, sinó mitologia.
La ciènciagrega no està ja en mans del sacerdoci.
Neix primer a Àsia Menor, posteriorment Atenes s’erigeix en centre de la vida
intel·lectual grega.
Els primers científics grecs eren inferiors als orientals, si més no en alguns aspectes,
perquè subestimaven l’observació i l’experiment i creien que podien conèixer el món
per deducció a partir d’uns principis generals axiomàtics. No obstant això, erenapreciables en donar valor a la teoria: p. ex., se centraren en trobar una teoria simple
que expliqués els aparentment complicats moviments dels cossos celestes.
El més important de la ciència grega és el seu gust pel pensament abstracte.
Destaquen en geometria i són dèbils en física.
En astronomia entre els seus assoliments més significatius hi ha la idea que la Terra
podia sostenir-se sola enl’espai (Anaximandre, 610-546 ane).
Durant les guerres mèdiques (entre 492 i 479) l’activitat científica queda
interrompuda i es trasllada a la Itàlia meridional (escola pitagòrica).

GRÈCIA
Pitàgores (segle VI ane)
Nascut a Samos, funda una comunitat científica a Crotona.
L’escola pitagòrica renuncia a la propietat científica individual. Instauren una religió
mística (que influeixPlató): societat tancada d’iniciats, propietat comuna, igualtat de
sexes, disciplina estricta, vida de contemplació, el món sensible és imperfecte i déu
no pot crear un món imperfecte, en canvi, el món ideal és perfecte.
Revolucionen la geometria. La geometria pitagòrica és l'arquetipus de tots els
sistemes deductius i és la primera matemàtica genuïna. La matemàtica no ha de ser
útil sinó coherent,la seva certesa és la certesa lògica que de determinades
proposicions se segueixen altres. No ens diu mai si una determinada proposició
sobre el món físic és vertadera o falsa.
Per analogia amb el sol i la lluna i pel fet que consideraven l’esfera la forma perfecta
creien que la Terra era una esfera. La Terra, igual que tot el sistema planetari es
mou en òrbites circulars al voltant d’un “foccentral”. Aquestes idees, no obstant, no
foren preses seriosament fins Copèrnic.

GRÈCIA
Després de les guerres amb els perses, Atenes s’erigeix en la ciutat-estat més important
i en centre de la vida intel·lectual, que floreix sobretot durant el govern de Pericles (segle
V). Destaquen, més que en les ciències naturals, en el camp de la filosofia i la
matemàtica. Sòcrates, sofistes,...