Teoria realitat Aristotil - Descartes

Fins ara hem vist que tant Aristòtil com Descartes intenten trobar un argument que respongui a la teoria de la realitat. D’una banda, Aristòtil fa una crítica al dualisme Platònic i defensa la ideaque no existeixen dos mons antagònics si no que afirma que hi ha un sol món, però dues maneres d’existir, com a substancia (existint en un mateix) o com a accident (existint en un altre).
Aristòtildistingeix entre substància primera, substància segona, accident primer i accident segon. Creu que cada cosa particular té la seva substància, ja que les substàncies són en principi individuals(substància primera) però defensa que també podem parlar de substàncies en un sentit general, degut a que hi ha substàncies individuals que tenen molt en comú entre si. Per tant, podem parlar d’una substànciageneral (substància segona) que és la que determina que una cosa concreta pertanyi a una espècie o gènere determinats.
La substància està formada per dos principis irreductibles, matèria i forma.Aquesta matèria que determina la potència conté en ella mateixa tot el que un ens o esser pot arribar a ser. D’altra banda la forma, que determina l’acte, és el que fa que aquest ens o esser en aquestmoment sigui el que es.
Amb aquesta explicació Aristòtil pot respondre al problema del canvi que havia deixat Parmènides, canviant la definició de canvi, explicant que el canvi és el pas depotència a acte, de manera que no hi ha cap contradicció ni cap impossible.
D’aquesta manera Aristòtil resol el problema de la teoria de la realitat, en canvi, Descartes que es troba en un moment de plenaefervescència del desenvolupament de la ciència on tant el racionalisme com l’empirisme estan molt influenciats per aquest fet, pretén realitzar una teoria que es recolzi en les teories de Sant Ancelm(que pretén demostrar l’existència de Déu i afirma que Déu és el més perfecte que es pot pensar) vol elaborar un mètode filòsofic que permeti arribar a la veritat objectiva. Aquest mètode consta de...