Teories étiques 1r Batxillerat Filosofia

7. Teories ètiques
A la unitat 3 vam definir una teoria ètica com una teoria filosòfica que pretén explicar
quins són els fonaments de la moralitat, és a dir, en què ens basem per dir que una acció
és  “bona”  o  “dolenta”. Aleshores vam classificar les teories ètiques segons les preguntes
que es plantejaven i segons com les responien. Aquella classificació separava
principalment les diversespropostes en dos grups: ètiques materials, heterònomes i
teleològiques, per una banda, i ètiques formals, autònomes i deontològiques, per una
altra.   En   aquest   tema   explicarem   succintament   el   contingut   d’aquestes   teories: les
ètiques del primer grup les anomenarem “ètiques de la felicitat”, les del segon grup
“ètiques de la justícia”.

7.1 Ètiques de la felicitat
7.1.1 L’eudemonisme
Eudemonisme   és   el   nom   que   rep   l’ètica aristotèlica. Aquesta paraula prové del grec
‘eudaimonia’  (“bon  ànim”),  habitualment  traduït  per  ‘felicitat’.  
Aristòtil (s. IV aC) comença per observar que totes les nostres accions tendeixen a un
fi.  Alguns  d’aquests  fins  se  supediten  a  altres  (venim  a  l’institut  per  treure’ns  el  títol  de  
batxillerat,  volem  treure’ns el  títol de batxillerat per poder fer estudis superiors, volem
fer  estudis  superiors  per  poder  trobar  una  feina  que  ens  agradi...),  però  hi  ha  d’haver  un  
fi que ja no se supediti a cap altre, un fi últim que doni sentit a tots els anteriors. Aquest
fi últim és el que tots anomenem felicitat.
El problema ve quan intentem aclarir en què consisteix la felicitat, ja que no tothomentén aquest concepte de la mateixa manera. Aristòtil es proposa donar una definició de
felicitat que sigui vàlida per a tot ésser humà.
Segons   aquest   autor,   l’eudaimonia   ha   de   ser   un   bé   perfecte,   que   es   busqui   per   si  
mateix i no per un altre de superior, i suficient per si mateix, al qual ja no se li pugui
afegir cap altre. A més, apunta Aristòtil, que la felicitat noresideix en un objecte, ni en
un estat, ni en una possessió, sinó en una activitat. Per saber de quina activitat es tracta,
hem  de  pensar  en  aquella  activitat  que  sigui  específicament  humana.  Si  l’ésser  humà  es  
defineix   com   “animal   racional”,   la   seva   activitat   més   pròpia   no   pot ser altra que
l’activitat   racional,   l’activitat   teòrica   o   contemplativa.   La  felicitat   o   eudemonia  
consisteix,  per  tant,  en  l’exercici  d’aquesta  activitat.
Tanmateix,  és  impossible  mantenir  sempre  una  vida  contemplativa,  l’ésser  humà  no  
és només intel·lecte. No tots podem dedicar-nos a la contemplació ni durant tota la vida.
Tenim  necessitats  i  desitjos  que  atendre,  hem  de  prendre  decisions,  hem  d’actuar  també  
a   nivell   pràctic,  hem   de   moure’ns   pel   món.   Per   orientar-nos en aquest sentit Aristòtil
proposa el concepte de virtut, que defineix de la següent manera:
“La  virtut  és,  doncs,  una  disposició  voluntària  adquirida,  que  consisteix  en  un  terme  
mitjà en relació amb nosaltres mateixos, definida per la raó i de conformitat amb la
conducta  d’una  persona  prudent”.

Aquesta   definició  concentra   l’essencial   del   pensament   pràctic   aristotèlic.   Amb  
“disposició  voluntària  adquirida”  Aristòtil  vol  dir  que  la  virtut  és  un  hàbit,  una  manera  
d’actuar  que  s’ha  de  practicar  amb  constància;;  no  naixem  amb  ella,  l’hem  d’aprendre, i
només podem aprendre-la practicant-la freqüentment  (per  molt  que  algú  ens  digui  “has  
de   ser   bo”   no  arribarem   a   ser   bons).   Que   la   virtut   és   un   “terme   mitjà   en   relació   amb  
nosaltres  mateixos”  vol  dir  que  som  nosaltres  els  qui  hem  de  determinar  on  es  troba la
virtut,  calculant   el   punt   intermedi  entre  dos   extrems,   un  per  defecte  i  l’altre  per  excès  
(entre la temeritat i la covardia, per exemple, la virtut seria la valentia; entre el...