Terror blau

EL TERROR BLAU. LA VIOLÈNCIA FEIXISTA DURANT ELS PRIMERS MESOS DE GUERRA CIVIL. per Jordi Vilar i Farriol
Avui em crida l’atenció una enquesta de fa dos anys segons la qual a Espanya un 36,8 % dels joves entre 12 i 18 anys creuen que tant és viure en democràcia com sota una dictadura mentre hi hagi ordre i progrés.[1] És aquest el preu de l’oblit?
La distància s’interposa entre els fetsocorreguts i el coneixement que en tenim gràcies a 40 anys de reeducació, manipulació, ocultació i mentida. És per això que ara, quan als que tenim entre 25 i 35 anys ens parlen de tan tenebroses històries, ens preguntem per què ens ho han amagat. A l’institut no ens han parlat pas de fosses comunes, afusellaments aleatoris a la cuneta de les carreteres, ni tampoc d’aniquilacions preventives defamiliars i amics dels presumptes “enemics de la pàtria”. No ens han explicat l’horror que van viure els represaliats, ni dels mètodes emprats, ni molt menys dels arguments que s’utilitzaven per justificar tantes atrocitats. El temari de l’actual sistema educatiu resumeix 4 anys de Guerra Civil, repressió ferotge, crims contra la humanitat i genocidi, en una sola unitat. En poc més de tres hores calparlar de la IIª República, l’Alçament, la Guerra Civil i el desenllaç del conflicte.[2] M’escandalitza comprovar la feblesa de la nostra memòria històrica i com hem preferit ignorar els episodis més foscos d’un període que ha marcat la realitat del nostre país durant els darrers 60 anys. Hi ha aspectes del nostre passat més immediat que, per la seva gravetat o la seva rellevància històrica, nohaurien de caure en el pou de l’oblit.

L’Alçament militar del 17 de juliol es presentà com un cas de legítima defensa (defensa preventiva contra una agressió futura). Només un canvi radical d’ordre permetria posar al seu lloc i retornar els privilegis als tres pilars de la societat que les reformes republicanes havien desplaçat: sacerdots, terratinents i militars. Caldria, doncs, desfer Espanya itornar-la a fer de nou; destruir i eliminar tot allò que havia conduït a la República i a les polítiques anticlericals i a favor de les classes obreres. El jurista i militar Felipe Acedo Colunga proposa una depuració total i a fons “despojada de todo sentimiento sin piedad personal”.[3] La legitimitat de l’alçament i de la repressió de seguida va quedar absorbida pel conflicte armat. Des del momenten què el cop esdevingué guerra, els colpistes es van convertir en soldats i els assassinats en afusellaments; la guerra va legalitzar el terror. Però el principal factor legitimador el proporcionà l’Església. La seva entrada en escena, lluny de mitigar la violència, la incrementà, la beneí per una banda i incentivà encara més la ira popular contra el clergat que havia esclatat en el mateixinstant de l’alçament militar per la complicitat i el suport que hi atorgà des del primer moment.

A més d’avançar i ocupar ciutats i territoris, els rebels pretenien “netejar” el país dels seus enemics. Volien assegurar-se que mai més es repetiria un escenari igual i, per això, es va idear una política repressiva sense precedents establerta en un pla previ al cop militar. El 25 de maig del 1936(abans de l’Alçament) el general Emilio Mola proclama que “La acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo (...) aplicando castigos ejemplares (...) para estrangular movimientos de rebeldía o huelga”[4] Es van aplicar els mateixos procediments repressius a tots els territoris que s’anaven conquerint i en la mateixa intensitat allà on la ocupació es dugué a terme sensecombat, fets que demostren la seva sistematització. El 19 de juliol, el mateix Mola faria una crida a “sembrar el terror (...) eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros.”[5] S’importaren les tècniques repressives aplicades a Àfrica i s’imposà un estil de guerra colonial sense contemplacions. Al Sudoest; a Cadis, Huelva, Sevilla, Córdoba o Badajoz, més que de...