Text 1 El Cor Delator 1

El cor delator

És veritat! Sóc nerviós..., tremendament nerviós. Sempre ho he estat; però, per què dieu que sóc boig? La malal­tia m'ha aguditzat els sentits, però no els ha destruït ni es­mussat1. De tots, el més agut era l'oïda. Jo he sentit totes les coses del cel i de la terra. I he sentit moltes coses de l'infern. Què, doncs, sóc boig? Escolteu i observeu amb quin seny, amb quina calma uspuc contar tota la història.
És impossible explicar com la idea se'm va ficar per pri­mera vegada al cap; però un cop concebuda, em va perse­guir de dia i de nit. De motiu, no n'hi havia cap. Tampoc no tenia res a veure amb la passió. Jo estimava el vell. No m'ha­via fet mai cap mal. Mai no em va insultar. No desitjava pas el seu or. Crec que era el seu ull! Sí, això era! Tenia un ull de voltor:un ull blau clar, amb un tel a sobre. Cada vegada que em mirava fixament, se'm glaçava la sang; i així, de mica en mica, molt gradualment, se'm va ficar al cap la idea de ma­tar l'ancià i alliberar-me d'aquesta manera d'aquell ull, per sempre més.
I aquesta és la qüestió. Us penseu que sóc boig. Els bojos no saben res. Però m'hauríeu d'haver vist. Hauríeu, d'haver vist amb quin seny vaig procedir,amb quina cautela, amb quina precaució, amb quina dissimulació vaig actuar! Mai no havia estat tan amable amb ell com la setmana abans de matar-lo. Cada nit, als volts de les dotze, treia la balda de la porta i l'obria..., oh, molt suaument! i aleshores, quan l'ober­tura era prou gran per al meu cap, hi introduïa una llanter­na sorda 2, ben tancada, ben tancada, per tal que no es veiés gens declaror, i després hi ficava el cap. Oh, hauríeu rigut veient amb quina astúcia hi ficava el cap! El movia lenta­ment, molt, molt lentament, per tal de no torbar el son del vell. Trigava ben bé una hora a passar tot el cap per l'obertu­ra, fins que podia veure l'ancià ajagut al seu llit. Ha! Hauria estat tan assenyat un boig? Llavors, quan tenia tot el cap dins la cambra, obria amb precaució lallanterna..., oh!, amb quina cura, amb quina cura (perquè les frontisses grinyola­ven una mica). L'obria just perquè un fil de llum caigués so­bre l'ull de voltor. I això ho vaig fer durant set nits intermi­nables, sempre a mitjanit, però sempre trobava l'ull tancat, i així m'era impossible de dur a terme el meu propòsit, per­què no era el vell qui em contrariava, sinó el seu ull maleït, cada matí, quanel dia apuntava, entrava descaradament a la cambra i li parlava valerosament, cridant-lo pel nom amb veu cordial i preguntant-li com havia passat la nit. Ja veieu, doncs, que hauria d'haver estat un vell molt perspicaç, per sospitar que cada nit, precisament a les dotze, l'observava mentre dormia.
La vuitena nit vaig obrir la porta amb més precaucions que de costum. La minutera d'un rellotge esmou més de pressa que no ho feia la meva mà. Mai com aquella nit no havia advertit la magnitud de les meves facultats..., de la meva sagacitat. Amb prou feines podia contenir la meva sensació de triomf. Pensar que era allà, obrint la porta, a poc a poc, i que ell ni tan sols no somiava les meves accions o els meus pensaments més secrets! Davant d'aquesta idea se'm va escapar una rialleta, i potserem va sentir, perquè es va bellugar de sobte dins el llit, com sí s'hagués sobresaltat. Potser pensareu que em vaig retirar..., però no. La seva ha­bitació era negra com la pega3 de tan espesses com eren les tenebres (perquè els finestrons estaven fermament tancats, per por dels lladres) i, per tant, sabia que ell no podia veure com obria la porta, de manera que vaig continuar empenyent-la unamica més, sempre una mica més.
Tenia el cap a dins i em disposava a obrir la llanterna, quan el meu polze relliscà damunt la tanca de ferro estanyat, i el vell es va incorporar al llit cridant:
—Qui hi ha aquí?
Em vaig quedar completament immòbil i no vaig dir res. Durant ben bé una hora no vaig moure ni un múscul, i en tota l'estona no vaig sentir que tornés a estirar-se. Continua­va assegut al...