Texto

El tren de la vida
Des del moment en que vaig veure els teus ulls clavats en mi, vaig saber que eres diferent. Tenies una mirada profunda i transparent. Els teus ulls parlaven el que no deien elsteus llavis, el silenci acompanyava el balanceig de les nostres mirades. El joc de mirades començava a ser perillós, em feia por no controlar el meu somriure, no desviar la mirada. Però també sabiaque això em comportaria problemes. Tenies 5 anys més, eres universitari, i una vida plena d' estímuls i sense limitacions. Per contra, als meus recents 17 anys, començava al món dels adults mentre feiaprimer de batxillerat, però sota el control dels pares, i amb control horari per arribar a casa.
Durant minuts vaig tenir una lluita interna entre el cap i el cor, sabia que em faries patir, que noera el millor moment per començar...però també sabia que els trens només passen una vegada i no volia quedar-me amb la sensació de no esprémer la meva vida al màxim i gaudir de cada instant.
Vaigentendre que em trobava en un moment d' aquells en que la vida et posa a prova i et fa escollir entre els sentiments i la racionalitat, i el meu cos, les meves hormones alterades i la meva ànsia demenjar-me el món van respondre per mi.
I em vaig veure immersa en una muntanya russa emocional, descobrint horitzons i camins inexplicables fins ara per una ment adolescent. Podríem dir que vaig créixeremocionalment, gairebé diria que vaig deixar la realitat per endinsar- me dins d' un món de màgia, somnis i felicitat.
Però un dia de sobte te n' adones que la sobreprotecció que han fet els pares nosempre ha estat bona, que probablement haver caigut en certs moments no hagués estat una mala opció. Que la meva formació segurament era exemplar, però que em mancava experiència de vida, i sovint éstant important com l' acadèmica.
I vaig aprendre que mai tindria la resposta que m' agradaria escoltar en tot moment, que mai ningú podria evitar el meu patiment, que mai ningú podria estimar per...