textos de plato

La república
Llibre II
[Proposta de Sócrates: considerar la justícia de pri­mer en l’estat i en els assumptes més importants]
Jo, que sempre havia admirat el natural de Glauco i d’Adimant, aleshores, després d’escoltar-los en vaig tenir un gran goig, i vaig exclamar: «Oh fills d’aquell home tan famós! Tenia tota la raó l’enamorat de Glaucó quan compongué l’elegia per felicitar-vos després dela batalla de Mègara, que comença:
«Fills d’Aristó, llinatge diví d’un home il·lustre...»
Això, amics, em sembla que està molt bé. Perquè realment us passa quelcom diví si, sense creure que la injustícia és preferible a la justícia, sou tan capaços de defensar aquesta tesi. Perquè a mi em sembla de debò que no penseu així, ara, que m’haig de guiar per la vostra manera de ser en general, perquèsi em guiés per les vostres paraules recelaria de vosaltres. I com més crec en vosal­tres, tant més confós em veig per contestar. És que no sé com defensar tal tesi. Jo em veig molt incapaç de fer-ho, i un senyal me n’és el fet que em creia que el que jo havia respost a Trasímac demostrava que la justícia és superior a la injustícia, i m’ho heu rebutjat. Però tampoc no veig manera de nodefensar-la. Mes m’esvera com una impietat que en presència meva s’ataqui la justícia i jo desdigui quan encara respiro i puc parlar. L’haig d’ajudar, dones, tan fortament com pugui.»
I Glauco i tots el altres em demanaven que la defensés fos com fos, que no afluixés el meu raonament, sinó que escrutés què són ambdues coses, la justícia i la injustícia, i que pel que fa als avan­tatges de cadascuna, mirésde debò què hi ha. Jo, doncs, vaig dir el que em semblava: «La recerca que emprenem no és poca cosa, sinó pròpia d’un que hi veu agudament, pel que crec. I ja que nosaltres no hi som hàbils, sóc del parer» —vaig afegir— «que hem de fer aquesta investigació com si algú ens manés llegir de lluny unes lletres petites, i nosaltres fóssim curts de vista. I aleshores hi ha­gués algú que s’adonés que enun altre lloc hi ha les mateixes lle­tres, però més grosses i ocupant més espai. Opino que això li apa­reixeria com tota una troballa; primer llegiria aquestes, i després es fixaria en les petites, a veure si casualment són les mateixes.»
«Ens sembla molt bé» —féu Adimant.— «Però és que veus alguna cosa tal en la recerca referent a la justícia?»
«Ja t’ho diré» —li vaig fer.— «La justícia, diem,és cosa d’un home en particular, però també és de tota la ciutat.»
«Naturalment» —respongué ell.
«I la ciutat, no és més que un home sol?»
«És més» —acordà.
«Doncs potser en un objecte més gros hi hagi una justícia més grossa i més fàcil d’assimilar. Per tant, si ho voleu, primer mira­rem què és la justícia a les ciutats, i després ho examinarem igualment en cada persona: observarem la paritatdel que és més gros en la figura del que és més petit.»
«Doncs em sembla que parles molt bé» —afirmà ell.
«A veure» —vaig fer jo— «si nosaltres de paraula veiéssim sorgir una ciutat, no veuríem també com hi neixen la justícia i la injustícia?»
«Segurament» —va admetre ell.
«I no podrem esperar que, fet això, veurem més fàcilment el que cerquem?»
«Sí, i molt.»
«Us sembla, dones, que calemprendre l’avanç? Em penso que la cosa no és pas cap bestiesa. Penseu-ho.»
«Ja ens ho hem pensat» —exclamà Adimant— «I tu, no ho facis altrament.»
[La fundació de la ciutat. Les professions més necessàries]
«Aleshores, una ciutat neix, pel que crec» —vaig establir jo— «perquè ningú de nosaltres no és autàrquic, sinó mancat de mol­tes coses. O creus en algun altre principi que faci habitar unaciutat?»
«No, en cap altre.»
«Es així, naturalment: cada home n’agafa un altre de cara a una necessitat, i un segon de cara a una altra; mancats de moltes coses, els homes agruparan la gent en un lloc habitable per fer societat i ajudar-se; a una convivència així l’anomenarem “ciu­tat”, no fa?
«No hi ha dubte.»
«I quan algú lliura el que sigui a un altre, si és que li ho lliura,
o bé li pren,...