Tiempo Presente

Definición, método y práctica de la Historia del Tiempo Presente

François Bédarida, historiador francès especialitzat en la França del segle XX i membre de l’Institut d’Història del Temps Recentde París, ofereix en el següent article una reflexió sobre l’anomenada història del temps present. Anem a veure a continuació les idees més importants.
1. La història del temps present, durant moltde temps vista amb desconfiança, atribuïda als periodistes i separada de la història en sentit estricte, avui dia gaudeix ja de ple dret dins de la historiografia.

2. Podem definir el temps presentcom el temps de l’experiència viscuda. Designa el passat pròxim. És un camp on té una gran importància la història oral. La seva dinàmica té una doble virtut: tornar-se a apropiar d’un camp històricque havia estat abandonat, el present, i crear una dialèctica amb el passat. Es torna a donar importància al fet, que es caracteritza per tenir un caràcter imprevisible i irracional. Així, una ciènciahistòrica de temps és possible i pot respondre a una «demanda social».

3. La història del temps present topa amb dues objeccions dels seus detractors. D’una banda, la noció de distanciament, garantde l’objectivitat. De totes maneres, aquest distanciament no sempre és necessari en la historiografia per tal d’analitzar qualsevol fenomen de manera correcta i adequada; a més a més, escapar de lasubjectivitat de manera total és impossible, tant si s’analitza un fet actual com un de més antic. La segona objecció és l’absència de fonts. Tot i que es retallin els terminis d’obertura dels fonsrecents dels arxius públics, la història del temps present gaudeix de moltes altres fonts, com ara els testimonis, la premsa, la història oral, etc. En realitat, la verdadera objecció que es pot posar ala història del temps present és que ha d’analitzar un temps del qual no es coneix ni el resultat concret ni el final. No obstant, això tampoc és un verdader problema, ja que totes les construccions...