Tirant Lo Blanc Estudi General


ESTUDI GENERAL
Revista de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona



La diversitat polifònica del discurs amorós
en el Tirant lo Blanc

RAFAEL ALEMANY
(Universitat d’Alacant)


En el Tirant conviuen, si més no, dues concepcions de l’amor frontalment contraposades i, alhora, complementàries, que Martorell combina amb habilitat. La primera té a veure amb les pautesconductuals de l’amor cortés i n’és paradigma la relació de la parella protagonista, Tirant i Carmesina. La segona es basa en una vivència més desenfadada de l’erotisme, i la representen les relacions de Diafebus amb Estefania i, molt especialment, d’Hipòlit amb l’emperadriu, sense menyscapte dels matisos propis de cada cas. Tanmateix, no ens trobem davant d’una bipolarització d’extremsirreconciliables, sinó que, ben al contrari, al llarg de l’obra abunden els vasos comunicants entre totes dues concepcions.
Justina Ruiz de Conde (1948: 119-132) ja va assenyalar que la matèria amorosa d’aquesta obra parteix dels pressupòsits de l’amor cortés, per bé que això no signifique l’exclusió d’altres models literaris i morals. Els tòpics cortesans sobre l’amor troben en la figura de Tirant un fidelseguidor que travessa, empel·lit per un desig vehement d’aconseguir la seua amada, els quatre estadis pels quals tot enamorat cortés havia de transitar: fenhedor, pregador, entenedor i drutz.
L’etapa de fenhedor comença per a Tirant quan, en el capítol 117, el nostre heroi resta corprés per la bellesa inestimable de la filla de l’emperador de Constantinoble, que, envaïda encara pel dolor que li haprovocat la mort del seu germà, es troba reclosa en una cambra fosca del palau:
[…] los hulls, d’altra part, contemplaven la gran bellesa de Carmesina. E per la gran calor que fehia —perquè havia stat ab les finestres tancades— stava mig descordada, mostrant en los pits dues pomes de paradís que crestallines parien, les quals donaren entrada als hulls de Tirant que, de allí avant, no trobaren laporta per on exir e tostemps foren apresonats en poder de persona liberta, fins que la mort dels dos féu separació (Hauf & Escartí 1992: 228).
Martorell recrea ací un tòpic tan recurrent en la literatura cortesana com el de l’amor ad visum, l’origen del qual es pot rastrejar en la teoria de les quinque lineae amoris —a saber, visus, alloqui, tactus, osculi i coitus— procedent de la tradicióclàssica (Renedo 1992: 99). No han faltat les veus que s’han apressat a magnificar l’originalitat de Martorell quan, en aquesta primera descipció física de Carmesina, gosa fer referència a una part del cos tan «impúdica» com els pits femenins (Miralles 1980: 400). Tanmateix, Joan M. Perujo (1997: 43) ens descobreix un antecedent obvi d’allò que en principi podia semblar una novetat agosarada de lanovel·la valenciana: la comparació que Paris fa dels pits d’Helena amb dues «pomes resplandents» en les Històries troianes de Guido delle Colonne, que Martorell havia de conéixer a través de la traducció catalana que en va fer Jaume Conesa.
Seguint les passes que ja segles abans havien marcat els trobadors, i després d’haver contemplat de prop la bellesa de l’amada, Tirant se submergeix de ple en unestat de postració que l’allunya del món exterior. A partir d’aquest moment es fa necessària la presència d’un tercer que interprete alhora el paper d’intermediari i de conseller sentimental en la tortuosa relació dels nostres protagonistes, i que els ajude a ocultar als ulls de la resta dels mortals l’amor que es professen. En l’extensa seqüència que ocupen els amors de Tirant i Carmesina en lanovel·la, aquesta funció la fan, alternativament, Diafebus, Estefania, Hipòlit i, sobretot, Plaerdemavida, personatges amb els quals els dos enamorats comparteixen les seues tribulacions.
Diafebus és el primer testimoni del patiment de Tirant i qui ens ajuda a descobrir la causa del dolor que angoixa el nostre heroi:
—Capità senyor, prech-vos per amor mia que·m digau lo vostre mal quin és,...