tirant lo blanc

Tirant lo Blanca novel·la cavalleresca: Tirant lo Blanc

Al segle XV sorgeix la novel·la cavalleresca, gènere en el qual situem l’obra anònima Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell.
Les novel·les cavalleresques provenen de la tradició dels llibres de cavalleries però tenen diferències notables. El protagonista és també un cavaller fort i valent però és pas un heroi ambcaracterístiques sobrehumanes sinó que és un personatge de carn i ossos, és a dir, de mesura humana. Les accions esdevenen de manera lògica, sense intervenció de fets prodigiosos. La màgia, tan característica dels llibres de cavalleries hi és absent. Les aventures dels cavallers no transcorren en paisatges llunyans i exòtics sinó en llocs coneguts i perfectament localitzables en un mapa i en un tempspròxim, que correspon a l’època en què foren escrites, i hi ha referències a fets i personatges històrics del moment. En definitiva, es tracta de novel·les realistes i versemblants que s’inspiren en la vida de cavallers reals i fets de l’època.
Martorell recull episodis històrics del moment i se’n serveix a la seva novel·la, com el setge de Rodes (1444) pels egipcis i pels genovesos, enemics delrei Alfons el Magnànim, que recrea a la segona part o la caiguda de Constantinoble (1453) en mans dels turcs, que va ser un trauma per al món cristià de l’època i que en la novel·la Martorell fa que el seu heroi la recuperi per als cristians, tal i com desitjava l’Europa cristiana del moment, tot i que l’autor sabia que no seria reconquerida.
El seu caràcter realista va fer que Miguel de Cervantessalvés la novel·la de la foguera on es cremaven els enganyosos llibres de cavalleries que havien pertorbat Don Quixot:
“-!Válame Diós! Dijo el cura dando una gran voz- !Que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre; que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos.[...] Dígoos verdad, señor compadre, que, por su estilo, es éste el mejor libro delmundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con todas estas cosas de que todos los demás libros deste género carecen.”
En aquesta “humanització” de les novel·les cavalleresques cal veure-hi el declivi de l’edat mitjana i la influència d’una nova sensibilitat que anuncia el Renaixement. El realisme de les seves accions i l’aparició del’erotisme i el sentit de l’ humor, impensables en els llibres de cavalleries d’ascendència artúrica, confereixen a la novel·la una gran modernitat. Fixem-nos, però, que Joanot Martorell no tracta mai de forma irònica els afers considerats importants com les gestes cavalleresques i les proeses militars de Tirant i reserva l’ humor per narrar els episodis relacionats amb la vida quotidiana i lesintrigues amoroses. En aquests passatges, l’autor reflecteix l’ambient de la noblesa valenciana del seu temps, una realitat que coneix bé i que retrata d’una manera pintoresca i divertida. Les escenes amoroses que es desenvolupen fonamentalment en els capítols de Constantinoble (les relacions de Tirant i Carmesina, Diafebus i Estefania, l’Emperadriu i Hipòlit) es presenten amb una forta càrrega sensual ieròtica.
En el Tirant tanta importància es donen a les descripció d’accions guerreres com la de fets que s’esdevenen en la vida quotidiana i això suposa un trencament amb la narrativa anterior perquè suposa una convivència dels ideals medievals (religió, cavalleria) amb l’aparició dels nous valors burgesos (plaer, humor, racionalisme).
El mateix protagonista només es comporta com un cavallermedieval que participa en tornejos a Anglaterra, a la primera part de la novel·la, mentre que en la resta apareix convertit en un hàbil capità que participa en batalles navals i campals, evidenciant que, al segle XV, la cavalleria ha estat substituïda pels exèrcits professionals en la defensa dels regnes.
Ens trobem, per tant, amb una novel·la a cavall entre la tradició artúrica i la novel·la...