tirant lo blanch

CAPÍTOL CCLX
RESPOSTA FETA PER LA EMPERADRIU A IPÒLIT
–La tua molta virtut e condició afable me força passar los límits de castedat, per veure't digne de ésser amat. E si ab juraments dignes de fe me faràs segura que no u sabrà lo emperador ni altri per report de la tua lengua, elegeix tot lo que plasent te sia. E si vols acabat delit atényer, no penses los perills sdevenidors, car seria cruelseguretat, si lo contrari·s seguia, en veure'm en perill, dolor e carregosa difamació, e la vida mia, que no seria prou segura. Emperò yo confie de la tua molta virtut que tot serà's fet al plaer meu. E faràs axí: que en la callada nit, qui dóna aleujament als treballs e repòs a totes les creatures, sies cert d'esperar-me en aquell terrat prop la mia cambra. E si y véns, no tingues sperançadubtosa, car yo, qui en strem te ame, no faré tarda la mia venguda, si ja la mort no m'o tolia.
E Ypòlit volgué demanar hun dubte que li ocorria, e la emperadriu li dix que de gran flaquea d'ànimo venia pensar tots los perills, si tanta de amor tenia com les sues paraules feÿen demostració.
–Fes lo que yo·t dich e no cures a present de altra cosa.
Ypòlit respòs:
–Senyora, yo só content de fer totlo que la magestat vostra me mana.
E posà-la en segur de tot lo que ella dubtava.
Complit lo rahonament, la emperadriu se partí de la posada de Tirant ab totes les altres dames. Com foren dins lo palau, dix la emperadriu:
–Anem a vesitar lo emperador.
Com foren ab ell, stigueren hun poc solaçant. Aprés la emperadriu se levà ab la congoxa de la nova amor qui la portava, e dix a Carmesina:–Resta tu ací ab aquestes donzelles e faràs companyia a ton pare.
Y ella fon contenta.
La emperadriu se n'anà a la sua cambra e dix a les sues donzelles que li fessen venir los cambrers, per ço com volia mudar les cortines de raç e posar-n'i unes altres de seda totes brodades, dient:
–Lo emperador me ha dit que vol aquesta nit venir ací, e desig-li fer una poca de festa per ço com ha gran temps que noy és vengut.
Féu prestament desfer tota la cambra e féu-la emparamentar tota de draps de brocat e de seda. Aprés féu molt bé perfumar la cambra e lo lit.
Com hagueren sopat, la emperadriu se retragué dient que lo cap li dolia; e dix-li una donzella, qui·s nomenava Elizeu, en presència de totes les altres:
–Senyora, ¿vol vostra altesa que faça venir los metges perquè us donen remey?
–Fes loque·t vulles —dix la emperadriu—, mas dóna orde que lo emperador no senta res perquè no·s scusàs de venir ací sta nit.
Prestament vengueren los metges e tocaren-li lo polç, e trobaren-lo-y molt mogut per lo moviment que tenia, que s'esperava entrar en liça de camp clos ab cavaller jove e dubtava la perillosa batalla. Digueren los metges:
–Bo serà, senyora, que la magestat vostra prenga huns pochsde canyamons confits ab hun got de malvesia, e aleujar-vos han lo cap e faran-vos dormir.
Respòs la emperadriu:
–Yo pens bé que serà molt poch lo meu dormir, per lo gran mal que sent, e molt menys lo reposar, car, segons la disposició que·m sent, yo crech cercaré tots los recons del lit.
–Senyora —digueren los metges—, si tal cars era com la magestat vostra ha rahonat, trameteu prestament pernosaltres. O si preneu plaer que façam la vetla a la porta de la vostra cambra, o ací dins, perquè de hora en hora vos pugam mirar en la cara, e axí passarem tota la nit.
–Tal servey —dix la emperadriu— no accepte a present, 137 tal proferta, car tot lo lit vull tenir per meu, e no vull que negú de vosaltres me miràs en la cara si en negun delit stava, car tal mal com yo tinch no comporta vista denegú. E ab aquesta vos ne podeu anar, car yo·m vull posar en lo lit.
Los metges se partiren. Com foren a la porta li digueren que no s'oblidàs los confits e aquells remullàs bé ab la malvesia, que gran bé li farien en lo ventrell. E la emperadriu fon obedient, que una gran capsa se'n menjà; aprés los remullà molt bé. E manà que perfumasen molt bé lo lit, y en los lençols y en los coxins féu...