Trabajo Gemma











INS La Bastida
. MP5 - Sistemes augmentatius i alternatius de comunicació...
DESENVOLUPAMENT DEL LLENGUATGE.
Gemma Ruiz - Àlex Collazo







En Dionís ha nascut el 24 de febrer de l'any 1998. Tot en el part va anar molt bé i la seva mare mai no va dissimular l'orgull que li representava haver donat a llum un nen tan maco com era. D'ulls verds i ros. Com el pare.
Durant el seuprimer mes de vida en Dionís no va presentar cap problema de conducta. Feia les seves preses de llet i tan bon punt acabava de fer-les es tornava a dormir. Els seus pares sempre els hi va fer por de no saber sortir-se'n però en Dionís ho va fer fàcil. A mesura que anàven passant els mesos els pares s'anaven acostumant a les feines que els suposava tenir un nen, atenent que es tractaven de paresprimerencs.
Amb 15 mesos, en Dionís ja era prou espavilat com per a aconseguir allò que volia tenir. Però sense recórrer a plors i ganyotes. Amb naturalitat i de cop i volta, per exemple, es quedava mirant al seu pare i li deia, - Aigua!, mentre "mirava" amb devoció un biberó ple que era a sobre de la taula del menjador.
El nen a mesura que es feia gran, aprenia nous recursos... Mai no els va donargaire feina a la seva família. Amb tan sols 20 mesos si volia quelcom, de seguida ho demanava! - Vull "bibi" (biberó), - Vull "mimir" (dormir) entre d'altres atencions que ja requeria...
Per exemple, amb 23 mesos, un dia mentre era al porxo amb el seu pare, acompanyats d'una visita d'uns amics, en Dionís va aixecar la mà i mentre assenyalava una safata de galetes que hi havia a la taula va engaltarben alt - Jo vull la meva galeta!, tots tot d'una se'l van quedar mirant bocabadats i van esclatar a riure... Un cop va acabar de cruspir-se la galeta va exclamar: - Tenia ganaaa!!
El pares del nen eren feliços... En Dionís semblava que anava progressant en fer-se un petit-gran noi de tan sols dos anys... Un dia, mentre el seu pare el va portar a un partit de futbol, el nen es va quedar meravellatde tota la gentada que hi havia... mentre mirava com els jugadors donàven puntades a la pilota, ell s'ho mirava envaladit. Un cop van ser fora de l'estadi, en Dionís va deixar anar la pilota que duia i que prèviament el seu pare li va comprar. Un cop va ser a terra, ràpidament la va agafar amb les seves mans i la va llençar a un metre de distància, va picar contra una paret... de cop i volta, vamirar al seu pare i mentre assenyalava el que havia fet, li va dir amb uns ulls com a plats i totalment emocionat: - Papa, goool!, ja no va deixar mai de jugar a pilota des d'aquella tarda. De fet, sempre que se li preguntava que volia ser de gran exclamava amb un posat seriós: - Jo vull ser futbolista!!!
Tot i que en Dionís era prou bo amb la pilota, en ocasions al seu pare i a la seva mare elsfeia anar de bòlid. Sovint enviava la pilota d'una puntada de peu a algun lloc on podria trencar gerros i els trastos del jardí de casa... En una ocasió, la seva mare va veure com el nen enviava la pilota a un dels testos amb plantes que tenien al jardí i tenien que advertir-li - Dionís! vés amb compte! Faràs malbé les planteeees!. El nen, un cop escoltava a la seva mare com li advertia, sortiacorrents a buscar la pilota, l'agafava i sortia corrents desapareixent del "lloc dels fets", mentre li deia avergonyit: - Ja paro mama!!!. Al cap i a la fí, sempre havia estat un nen bo i no volia crear problemes. Fins i tot quan anaven a jugar al parc i veia algun cartell on posés que era prohibit jugar a futbol ell sempre s'allunyava per a no desobeir...
El pare i la mare d'en Dionís arriben a lasituació crítica que tots els pares s'han d'afrontar algun dia. Separar-se per primer cop del seu petit. En Dionís amb tres anys ja ha d'anar al col·legi per primera vegada. Els nervis són ben evidents però a l'hora de deixar-lo marxar sembla prou content. Per a la mare el matí passa molt lent. Finalment arriba l'hora d'anar-lo a buscar. El petit corre cap a ella amb un somriure i amb els braços...