Trabajo Natus

Explicació general del tipus de l’ecosistema
La taigà és un bioma caracteritzat principalment per boscos de coníferes en un clima fred.
S'estén generalment per sobre dels 60º de latitud nord fins arribar a la zona de la tundra. Pel sud limita amb el bosc caducifoli temperat.
La paraula taigà és un préstec de l'idioma rus i aquest de les llengües turques. Es fa servir tant per Euràsia com per aNordamèrica, que són els únics llocs on s'estén aquest tipus de vegetació, ja que a l'hemisferi sud les terres emergides no arriben a latituds tan meridionals on es pugui desenvolupar aquests boscos. Bosc boreal de coníferes és un sinònim de taigà.
Ocupa grans extensions dels països escandinaus, nord de Rússia (especialment a Sibèria), parts de Mongòlia i del Nord de la Xina, el Canadà en laseva major part i l'extrem nord dels Estats Units.

Localització i distribució geogràfica
La taigà es troba just sota de la Tundra i limita al sud amb l'estepa. Abasta regions al nord de Rússia, Canadà, Europa i Alaska. Aquest bioma és exclusiu de l'hemisferi nord de la terra. L’estret de Bering, la taigà s’estén des de les voreres siberianes del Pacífic fins a Escandinàvia.
Més de 10.000 km delongitud. Els límits d’aquest univers arbrat són la tundra pel nord i, a Europa, el bosc caducifoli pel sud. L’estepa Euroasiàtica, que a l’Àsia arriba més al nord, bordeja la taigà siberiana sense arribar a un contacte tangible amb el bosc, puix que entre ambdós ecosistemes s’interposa una estreta línia de bedolls.
Fa 15.000 anys, quan gran part de l’Hemisferi Nord era cobert pels gels, lesglaceres escombraven turons i omplien depressions amb l’eficàcia piconadora dels seus centenars de metres de gruix. Els gels originats en els cims de les muntanyes, suavitzaven desnivells en dipositar en les anfractuositats del terreny tota la seva càrrega de materials erosionats. Materials que en geologia reben el nom de morrenes. L’efecte anivellador de les glaceres, a través del pes del gel i lamecànica abrasiva de les morrenes, va crear la plana fisonomia de la tundra i la taigà. Amb l’avanç dels gels la vegetació i la fauna es retiraren cap al sud, les plantes característiques de la tundra i els boscos de coníferes de la taigà ocuparen posicions molt més meridionals. L’adveniment de l’era glacial (L’última de les quatre que ha sofert el Quaternari) no només produí una nova redistribucióde la flora i la fauna, sinó que l’augment en el volum dels gels va fer davallar el nivell del mar, creant un pont de terra entre Amèrica del Nord i Euràsia.
Beringia, el pont de terra alçat entre Amèrica i Euràsia, ja havia emergit en anteriors glaciacions, la qual cosa fa difícil d’esclarir en quin dels dos continents s’originà la taigà; el que sí sembla segur és que aquesta franja de bosc,interrompu­da únicament per l’Atlàntic, va permetre durant l’última glaciació la colonització del continent americà, per part dels éssers humans i altres moltes espècies animals. Amb la retirada dels gels, la taigà tornà a posicions més septentrionals, tot quedant limitada als sistemes muntanyencs en aquells paratges meridionals que abans ocu­pava. La recuperació d’antigues posicions rera cada erainterglacial, per part dels boscos de coníferes, comporta un lent procés que pot tardar a completar-se milers d’anys. Després de la retirada de les glaceres, és precís crear un sòl sobre el qual pugui afermar-se la vegetació.
Els primers pioners en aquesta terra lunar, sembra­da de rocs, foren els líquens; aquests organismes crearen els primers sòls sobre els quals arrelaren petites plantes,gràcies a la seva capacitat per degradar la roca. Aquests senzills vegetals produïren les condicions de sòl necessàries, per a l’esta­bliment de plantes més complexes: l’arribada dels arbres no es va fer esperar. La inundació de la franja de terra que unia els dos continents, va fer perdre a la taigà part de la seva continuïtat; però, tot i així, aquesta formació vegetal con­tinua essent el bosc...