trabajo03

Repartiment

La Plaga de la Rivera
Pep i Xavi
Sònia
Absoltes i sepeli
Enric
Manu Xavi Joan Helena
Senyora Mort, carta de...
Joan

Preludi de traspàs
Sònia
Enric
Informe provisional...
Helena i Mari

Paraules des d´un oliver
Manu




Riada


Strip-tease
Trio

La Sirena del baix cinca
Femení

A l’Hèctor el que és de...
Femení forçat

Futbol de Ribera


Unenigma i set tricornis
Especial parejas

Assentament comptable
Femení

L’origen de les espècies


L’assassinat de Roger...
Masculí







L’ull esquerre de Tomàs


Debat d’urgència


LA PLAGA DE LA RIBERA
Pep com a agutzil, Xavi Yerga com a Plaga de la ribera i Sònia com a dona agutzil. Una taula on seuen la dona i la Plaga tot sopant mentre s’inicia el text amb l’agutzil quellegeix en veu alta la carta que acaba d’escriure.

Senyor director de la presó de Lleida: primer que res, vostè em permetrà que em presenti. Jo em dic Jeroni Salses i Santapiga, per servir-lo, i sóc l'agutzil de la meva vila, càrrec que ocupo des de fa trenta anys i escaig, sense que ningú, ni paisà ni foraster, tingui res a dir de mi pel que fa a la bona conducta pública i privada i serietata la feina; cosa de la qual no tothom pot alabar-se, perquè corre cada pinta d'agutzil per aquests pobles de la rodalia que fa caure la cara de vergonya a les persones amb senderi; gent sense vocació, senyor director, dropos que no estan pel que celebren i que fan les coses amb una desídia...! No saben ni posar-se la gorra de plat com cal. I si els sents fer pregons, n'hi ha per matar-los! Tantels fa anunciar comèdies a la plaça com la vacuna contra la ràbia. Vostè s'adona de la cafrada? Oi que es veu de caminet que això no pot anar? Doncs, no els faràs entendre que cada pregó requereix el seu to de veu, la seva melodia amb unes pauses ben col·locades i uns punts de força i lluïment. No és el mateix, posem per cas, avisar el veïnat que venen taronges a la plaça, que fer saber que lasomera de cal Blanc va fugir anit de la quadra i si algú sap on para que ho digui, però que no provi d'agafar-la perquè la bèstia, encara que sembla mansa, clava unes guitzes de molta traïdora; tanmateix, és clar, un ofici no s'aprèn en quatre dies: vol temps, paciència, sacrificis, constància i la gent d'ara demana coses fàcils, no els vagis amb trencaments de cap! Com podem anar bé? Si li expliquésla sang que m'ha costat aprendre a pregonar, es quedaria esgarrifat, vostè, i es pensaria que vull albardar-lo; però no em dol la feinada, no vaig treballar per al dimoni. Ja em poden venir amb el pregó que vulgui, per difícil que sigui: amb un cop d'ull al paper en tinc prou; em miro a l'espill -perquè la presència hi fa molt, i un botó descordat o la corbata torta poden fer fracassar la veu mésrepolida-, agafo la cometa i au, a la feina! I pot apostar el que vulgui que si pregono sardina fresca aquell dia tothom en menja, perquè a la gent li agafen saliveres només de sentir-me pregonar-la per les cantonades; i si faig un ban de l'alcaldia per dir que ja n'hi ha prou d'anar a pixar a les nits a la porta de la caserna de la guàrdia civil, perquè la cosa a més d'una falta de respecte moltgreu, és una porcada, i que clavarem unes multes de cosco als infractors, pot assegurar que deixaré el personal acollonidet i que fins a la setmana següent, pel cap de baix, no caldrà repetir el pregó.

Després d'haver llegit aquestes ratlles, vostè es deu dir: «Molt bé; però per què m'escriu el Jeroni?». Doncs, miri: feia molt de temps que es parlava de derruir la Casa de la Vila iconstruir-ne una de nova; però, ja sap vostè què passa, sempre es deixava per a més endavant; si érem a l'estiu perquè feia calor, si érem a l'hivern perquè feia fred i, mentrestant, l'edifici se n'anava en sucs. Fins que un dia, durant una reunió del ple de l'Ajuntament, quan es guardava un minut de silenci per l'anima de la sogra del secretari -una donassa vermella i riallera que es va morir de massa...