Trabjo Alen

1.Teatre de postguerra europea.

Amb l'arribada del segle XX, el teatre europeu pateix una significativa transformació, d'acord amb la crisi generalitzada que afecta la societat burgesa: les concepcions veristes del realisme i del naturalisme comencen a retrocedir i, si reemplaçament, comencen a prosperar les formes poètiques i experimentals del drama. Els primers indicis del canvi els vaproporcionar l'avanç del corrent simbolista, la principal figura va ser Maeterlinck. De tal manera, irromp una marea de "teatre poètic", el representant més conspicu potser ha sigut Paul Claudel. Cal no oblidar, tampoc, els "esperpents" de l'espanyol Ramón del Valle Inclán, que només recentment han estat reivindicats com bestretes de la llibertat formal i escènica del teatre actual. Alhora, elsexperiments formals de Strindberg i de Wedekind obren el camí a l'expressionisme que, després d'explorar les pertorbacions anímiques i la seva projecció objectiva, es llança amb Toller, Kaiser i Chapek, a una campanya gairebé anarquista contra el sistema industrial.
Finalment, aquesta línia hauria d'orientar-se cap al "teatre didàctic de crítica social", que cultivo Bertolt Brecht, a qui van succeir, enl'àmbit de parla alemanya, Friach, Dürrematt i Peter Weiss, si bé cal aclarir que aquests autors són molt diferents entre si. Al costat del nom de Brecht, correspon també esmentar el soviètic Maiakovski, que exhibeix un perspicaç enjudiciament de la realitat i una vigorosa fantasia escènica, en les seves sàtires Misteri bufo, El bany i La xinxa.
Finalment, l'aparició dels moviments dadaista isurrealista, encara que no va donar lloc a una florida dramàtic propi, va exercir considerable ascendent en la tècnica dels espectacles i, a través d'Antonin Artaud, va afavorir la difusió de Jarry i la instauració del "teatre de l' absurd "encapçalat per Beckett i Ionesco, qui presten testimoni del més extremat procés de disgregació social i cultural, amb una crisi que fins i tot arriba alllenguatge i a la comunicació humana en general. 
Teatre de l'absurd
Cap de les orientacions anteriors apareix tan resoludament moderna, tan disposada a trencar tots els llaços amb la tradició escènica europea, com aquesta. Martin Esslin relaciona la paraula absurd amb el seu context musical, on significa "sense harmonia". Es tractaria, doncs, de suggerir la irracional condició humana: la falta de"harmonia" o avinença de la destinació de l'home i algun ordre previsible, verificable o permanent. Esslin insisteix, d'altra banda, en què el teatre de l'absurd presenta a aquesta sensació de la vida mitjançant l'abandó de les convencions escèniques.
Suposa, precisament, la devaluació del llenguatge: els autors es proposen que tots els sentits sorgeixin de les imatges concretes i objectivesofertes des de l'escenari. El moviment, des d'aquesta perspectiva, s'incorpora a la general orientació "antiliterària" del nostre temps. (...) Si el llenguatge està devaluat, pensa el mateix Esslin, és perquè reflecteix satíricament la tragèdia desencadenada pels mitjans massius de comunicació: cada vegada hi ha més paraules, i si el món de la paraula tradicional s'ha contret per donar lloc a lalògica simbòlica, per exemple, tot això no fa sinó confirmar que cada vegada estem més incomunicats. Entre els dramaturgs que pertanyen a aquesta orientació que es desenvolupa especialment a França en la dècada del 50 i 60 , estan a part de Ionesco, Samuel Beckett, Arthur Adamov, Jean Genet.Sorgiment del Teatre de l'absurd: Context cultural.
És significatiu que a França, poc després de finalitzarla Segona Guerra, un grup d'escriptors, que no tenien vinculació entre si, no constituïen moviment o escola que els aglutinés, fes la seva aparició en el teatre francès amb obres veritablement audaços i revulsives, que la crítica agruparia posteriorment sota el rètol de teatre de l'absurd, expressió encunyada per Martin Esslin.
Òbviament, aquest rerefons de la França ocupada pels nazis...