Treballs

Colonització i independència
Medalló oficial de la Societat britànica anti-esclavatge. La inscripció dit: « que jo no sóc un home i un germà? »A inicis del s XV comença l'era dels grans descobriments europeus. El 1416 els portuguesos, sota la direcció de l'Infant Enric el Navegant, emprengueren l'exploració sistemàtica de la costa africana occidental en cerca del desitjat pas cap a l'oceàÍndic, objectiu completat per Vasco da Gama, el 1498. Cal remarcar que, amb l'excepció d’Abissínia entre el s XV fins a l'establiment del tràfic d'esclaus en gran escala (ss XVII i XVIII), Àfrica no era considerada un centre d'interès ni d'explotació, ans una escala en la ruta de l’Índia. La fundació a Londres, el 1788, de la British African Association, amb finalitat científica, econòmica i humanitària(combatre l'esclavitud), a les quals s'afegí el zel missioner, fou l'inici de l'exploració africana per part dels europeus: Mungo Park, Clapperton, Denham i Oudney, Lander, Caillié, Livingstone, Barth, Burton, Speke, Grant, Rohlfs, Nachtigal, Stanley, Brazza i Marchand foren alguns dels exploradors més destacats entre 1795 i 1898. Altrament, llevat de Sud-àfrica, al S del Sàhara els europeus eslimitaren, fins ben entrat el s XIX, a establir enclavaments costaners des d'on practicaven el comerç.

Els primers foren els portuguesos (fundació d’Elmina, 1482; São Tomé, 1493 i Mpinda, 1501) als quals la influència islàmica impedí d'estendre's a la costa oriental. La presència portuguesa donà lloc al regne del Congo. El tràfic d'esclaus, practicat pels musulmans de feia segles, prengué al sXVII un volum extraordinari i constituí, i fins a principis del s XIX, un dels factors més decisius en la història d'Àfrica. L'opinió europea contra l'esclavitud provocà la prohibició del tràfic negrer i, més tard, l'abolició de l'esclavitud, ratificada al Congrés de Viena el 1815. Amb esclaus alliberats i altres que ja eren a Amèrica, el 1847 hom fundà la República de Libèria, únic estatindependent de l'Àfrica negra per més de cent anys. Els estats musulmans no es consideraren obligats per la prohibició, cosa que aprofitaren les potències europees per a justificar la intervenció en nom de l'humanitarisme. La prohibició del tràfic d'esclaus, per altra banda, eliminà la base econòmica dels estats negres de la costa.

L'ocupació del Cap de Bona Esperança per part dels neerlandesos de lesProvíncies Unides (1652) convertí aquesta regió en l'única d'Àfrica amb una població nombrosa de colons europeus, els afrikaner, descendents dels pagesos (bòers) neerlandesos. En llur avenç exterminaren els hotentots i els boiximans i toparen amb els bantus del grup nguni (1780), i hi entraren en conflicte, sobretot en el període en què regnà el cap zulu Chaka (1787-1828), el qual creà una temudaorganització militar. La incorporació del Cap per la Gran Bretanya (1814) despertà l'oposició dels afrikaner, que emigraren cap a l'interior (1837, el gran trek), on consolidaren llurs repúbliques independents fora dels límits de la colònia britànica. Però el descobriment de les mines de diamants (1867) originà la guerra anglo-bòer.

A Abissínia el Ras Kassa (Teodor II, 1855) acabà amb l'anarquiainiciada al s XVI. Derrotat pels anglesos (1867), aquests entronitzaren el negus Johan IV. El seu successor, Menelik, que havia fundat Addis Abeba (1883), continuà des del 1885 la tasca d'organització i de modernització de l'imperi i resistí amb èxit la pressió italiana.

La colonització del continent al S del Sàhara, llevat del cas de l'Àfrica meridional i del Senegal i d’Angola, no començàfins passada la meitat del s XIX. El decandiment del comerç que la supressió del tràfic d'esclaus comportà féu entrar en crisi les companyies propietàries dels establiments mercantils de la costa i els estats prengueren la iniciativa. A la Conferència de Berlín (1884-85) fou establert el principi de l'ocupació efectiva com a condició de reconeixement de sobirania, hom reconegué la sobirania...