treballs

1. La ciència de tots.
La ciència és un esforç col·lectiu, no individual, on el progrés tan sols és possible per la col·laboració i pel control de la comunitat. Gràcies a aquest esforç, la ciènciaes deslliura, mal que sigui amb retard, de l’acumulació d’errors i dels efectes no solament del frau sinó també dels caires que pot adoptar derivats de l’interès particular. Per a l’èxit d’aquestaempresa esdevé essencial la publicitat, el lliure accés als resultat i a les dades experimentals, que no es poden amagar, la qual cosa permet el seu examen i, sobretot, la replicació del treball, la sevacomprovació per altres [Figura 0.2]. La ciència, que es justifica per la curiositat, ens enriqueix la vida i, pel bé comú, pertany a tots.
A més, encara que la investigació exigeix moltaespecialització, la visió del món que la ciència va proporcionant no deixa mai d’estar a l’abast de tothom (recorda el discurs de Hawking) i forma part de l’obligació col·lectiva dels científics que aquest accéses faci efectiu. Encara que de vegades no ho sembli, fins i tot les seves elaboracions més recòndites es poden traslladar a casa un de nosaltres en tot l’essencial. Tal com va dir Richard Feyman(1918-1988), premi Nobel de Física el 1965.

L’actitud científica, entesa com a voluntat d’objectivitat, com a escepticisme cap a allò preestablert, és un qüestionament metòdic de les suposicions, iconstitueix a més la millor recepta per resoldre els problemes als quals ens enfronta la vida. En una visió romàntica de la realitat, quan algú et recomana que et deixis endur pel cor, hi ha implícit queel cor era l’òrgan de les idees abans que es comprengués la funció del cervell. Així doncs, no tots podem ser investigadors, però a tots els éssers humans ens convé pensar científicament [Figura0.3].
2. El mètode de treball de la ciència.
La majoria dels científics en actiu han aprés a investigar en la pràctica, fent una tesi doctoral i participant en treballs col·lectius, perquè és...