Trsdyfug

Averrois, nascut a Còrdova, l’any 1126 i mort a Marràqueix el 1198, fou filòsof musulmà que més va influir en el pensament medieval d’occident. Lector i comentador d’Aristòtil va intervenir en el debat sobre la relació entre religió i filosofia. En front a la crítica d’Algatzell, Averrois, en el llibre Destrucció de la destrucció dels filòsofs, indica que no pot haver-hi contradicció entrereligió i filosofia, ja que estan en plans diferents. Aquesta diferència donarà lloc a la doctrina de la doble veritat, la de la fe i la de la raó. Els individus entenen de diverses maneres l’Alcorà, això és deu a la distinta relació que tenen amb l’intel·lecte; alguns requereixen demostracions, altres es conformen amb allò probable i uns tercers queden satisfets amb les imatges oratòries que reforcenles seves creences. D’aquesta concepció provindrà, en el corrent de l’averroisme llatí, la teoria de la doble veritat, la qual accepta que quelcom pot ser veritat en teologia i fals en filosofia, o a l’inrevés.
Veritat i coneixement
Món, home i Déu són els tres vèrtexs en què es desenvolupa la doctrina de sant Agustí, orientada al descobriment de la veritat. Aquesta cerca de la veritat tindràcom a final el descobriment de Déu. Així, la seva teoria sobre la veritat engloba tant elements filosòfics com teològics i morals.
En el seu opuscle Contra acadèmics, redueix el problema de la veritat a resoldre dues qüestions:
a) Si la veritat existeix
b) Si és possible trobar-la
Sant Agustí considera que el món de l’experiència aporta alguna mena de certesa. Els sentits ens podenenganyar sobre la naturalesa de les coses, però no sobre la seva existència. D’altra banda, si m’atrevís a dubtar de l’existència del món exterior, no podria dubtar de la meva pròpia existència. Si tinc la certesa que estic pensant, és veritat que penso.
La veritat, segons sant Agustí, cal cercar-la a l’interior i és en aquest interior on troba altres fonaments. Per exemple, la veritat de lesmatemàtiques. La veritat matemàtica no canvia, no depèn dels sentits, ni és subjectiva. O els principis de la conducta, com la idea del bé, la de justícia o la de bellesa. Aquests models exemplars invariables han de tenir el seu fonament en l’Ésser etern, que és Déu, un ésser invariable i perfecte, perquè jo sóc mudable i variable i no puc ser origen d’allò invariable, immutable i perfecte.
Com que, persant Agustí, aquesta veritat no es pot identificar amb la raó humana, solament queda suposar que ha d’estar en alguna cosa superior a l’home, en la llum divina que, provinent de Déu, il·lumina la nostra consciència i imprimeix aquestes idees en l’ànima. D’aquí ve que, per Agustí, la veritat “habita en l’interior de l’home”
La llum natural de l’home, el seu intel·lecte, ha de ser encesa per ladivinitat; només aleshores l’individu pot adquirir aquesta llum i comprendre les coses. La fe, en resum, per Agustí, orienta i il·lumina el camí de la investigació racional. La raó ha d’ajudar a aclarir els continguts de la fe. Entre la fe i raó hi ha una complementarietat que Agustí sintetitza en el Credo ut intelligam.

Fe i raó
L’obra d’Aristòtil va arribar a les universitats al segle XII. Elpes del seu pensament féu que, des dels rengles de l’averroisme llatí, es defensés la doctrina de la doble veritat. Segons aquesta, hi ha des maneres de presentar la veritat: la de la fe i la de la raó. Mentre que la fe exposa la veritat de manera que pugui ser entesa pel poble illetrat, i ho fa utilitzant l’al·legoria de la metàfora, la filosofia presenta la veritat d’una manera que no resultaaccessible a tothom. De fet, en defensar la teoria de la doble veritat, el que s’està defensant és l’autonomia i el predomini de la raó, és a dir, de la filosofia sobre la fe.
Tomàs d’Aquino es va oposar a aquesta teoria. Segons ell, la fe és una gracia que Déu concedeix als homes i la raó també es un do de Déu. Aquesta, però, està més distribuïda entre els humans, mentre que quant a la fe,...