Tuson això i no és allò

El llibre de Tuson és una assaig de tipus divulgatiu en què reflexiona sobre la invasió de la metàfora en la vida quotidiana. S’articula a partir d’una estructura tripartida (“Com les fem”, “Què femamb elles” i “Les metàfores i el món”), que enceten i clouen una “Introducció” i una nota “Final”. Es desenvolupa en diferents apartats a tall de capítols breus, clars, didàctics i plens d’exemplesque enriqueixen les explicacions i animen el lector a continuar amb la lectura.
En la primera part d’aquest llibre (pàg. 9-46), que conté cinc capítols, parteix de la tesi que sense la metàfora nopodríem dir ni la meitat de coses, de fet, és impossible prescindir-ne ja que és una part fonamental de l’essència del llenguatge, i si ho féssim tindria conseqüències nefastes, com la pèrduad’espontaneïtat.
Amb una sèrie d’exemples de diferents tipus, l’autor explica diversos conceptes que es relacionen amb el llenguatge metafòric, com la catacresi1, és a dir, la utilització d’una paraula que ja tenimperquè s’hi estableixi una semblança, mecanisme que ens permet parlar de moltes realitats sense haver d’augmentar el cabal lèxic, i només cal aplicar-hi l’analogia o principi de semblança peraconseguir-ho.
Un dels punts cabdals d’aquest assaig és l’explicació dels principis o capacitats que tenim per construir-les: la conceptual, la sintàctica i l’analògica. Es tracta de fer asseveracionsconnectant objectes, enganxant el nexe adjudicatiu o d’afirmació, gràcies a una operació sintàctica; és per aquesta raó que, a través del llenguatge, el nostre coneixement subjectiu entra ràpidament en lacategoria d’intersubjectiu o compartit, la qual cosa ens oferirà unes garanties d’objectivitat.
Assenyala, així mateix, que la mimesi és un concepte que s’ha de tenir en compte a l’hora de parlar demetàfora, que ja Aristòtil les posà en relació junt amb la imitació, l’analogia o la semblança. El filòsof concebia la metàfora com un viatge o trasllat, que només era possible si la ment humana...