Un breu resum

Plató i el coneixement.

Plató estableix dues menes de coneixement: el sensible i l'intelectual. 
Considera que les impressions sensibles, com què són canviants, no ens poden proporcionar un objecte cert de coneixement, ja que aquest ha d'estar relacionat amb objectes permanents i estables. A més i contràriament al subjectivisme dels sofistes, pretén demostrar que la ciència no es redueixúnicament a les sensacions. Tanmateix, sosté que obtenim el coneixement a través de l'intel·lecte, que és immutable.
Explicat d'una altra manera, fa una analogia entre el coneixement sensible i l'opinió (imaginació i creença) i coneixement racional i l'intel·ligència (pensament i coneixement).
D'altra banda, Plató afirma que l'ània abans d'encarnar-se ha contemplat el món de les idees (sensible).Però per algun motiu, l'ànima ha caigut d'aquest món i s'ha reencarnat en un cos al món de les coses. 
Aquesta reencarnació ha fet que oblidi tot el que fa referència la les idees. Però l'oblit no és ni molt menys definitiu, ja que mitjançant el contacte i a través del coneixement de les coses (reflexos i participació de les idees) l'home serà capaç d'evocar o recordar aquestes idees, en definitivaaprendre i conèixer no és res més que la culminació del procés de recordar, és a dir, no existeix l'ensenyament pròpiament dit. 
S'ha de tenir en compte que per mitjà de les sensacions no es coneix la veritat, sinò només l'opinió, però sí que ens serveixen de gran ajuda per despertar l'ànima.
Plató utilitza aquesta teoria de la reminiscència per argumentar la immortalitat de l'ànima, de maneraque uneix naturalesa humana, immortalitat i coneixement. 

Aristòtil va baixar les idees platòniques del cel a la terra.

Plató sostenia que la veritable essència de les coses es trobaven fora d'elles, en les Idees immaterials i immutables. En canvi, per Aristòtil la realitat material i concreta (les coses) no és una còpia o un reflex del món de les Idees com defensava el pensament platònic,sinó la veritable realitat. És a dir, l'essència d'una cosa, la seva causa, no pot existir separada de la cosa mateixa. 
En definitiva, segons Plató hi ha dos móns, el sensible i el de les idees, i aquest darrer és el real, el més important. Però per Aristòtil només existeix un món, aquest en el que vivim, i pensava que la teoria de Plató no explicava el món, sinó més bé el contrari perquè alduplicar-lo complicava les dificultats per assolir el coneixement. 

La realitat substancial aristotèlica és una síntesi dels dos mons platònics.

Com ja hem dit, per Plató existeixen dos móns: el Món ideal (idees i forma) i el Món sensible (coses i matèria). No obstant aixó, Plató únicament reconeixia com a autèntica la realitat ideal, en canvi, per Aristótil la realitat és el que és iexisteix (valgui la redundància). Dit d'una altra manera, Aristótil considera que les substàncies són els individus concrets que ens envolten (matèria), tot i que també accepta com a substància l'essència o forma dels individus. Aquesta unió inseparable de matèria i forma com a component de qualsevol substància, rep el nom d'hilemorfisme. 

Aristòtil donà al coneixement sensorial molt més valor que el queli va donar Plató.

Contràriament a l'escepticisme dels sofistes i la incerteça de Sòcrates (partint del reconeixement de la pròpia ignorància) sobre les possibilitats d'accés al coneixement per part de l'home, Plató i Aristòtil van coincidir en una visió més optimista d'assolir un coneixement segur, estable i universal. 
Ara bé, malgrat aquesta coincidència, el procés pel qual l'home és capaçd'arribar al coneixement és força diferent segons la concepció de tots dos:
D'una banda, segons Plató el coneixement consistia bàsicament en un procés de record de les idees innates que formen part de la nostra naturalesa humana, en resum el nostre interior és ple de tot el que ens cal i, per tant, no existeix l'ensenyament sinó la reminiscència (record d'unes idees gairebé oblidades)....