Un Tamboret De Tres Potes I Mitja

Un tamboret de tres potes i mitja Una vetllada inusual
Sí, inusual. Amb aquest epítet decoro el substantiu vetllada, puix crec que amb els temps que corren és precisament força inusual que tot un col·lectiu de pares i mares (els de la promoció de 6è de primària, curs 20092010) dediquin una nit a agrair als mestres dels seus fills/es la tasca duta a terme durant dos anys de docència. De què emsorprenc? És molt fàcil d’ esbrinar-ho. Només cal revisar el rosari de perles amb el que, d’unes dècades ençà, bona part de la societat ens obsequia: el descrèdit professional sistemàtic, la manca de coherència entre les normes i vivències que transmeten als seus fills/es i les que ens demanen que els transmetem nosaltres com a delegats “pseudo-familiars en afers educatius”, la desautoritzaciócontínua (fins i tot davant els nassos de les criatures, les quals, fregant-se les mans davant tanta manca d’entesa entre pares i mestres, planifiquen un doble boicot amb xantatge emocional inclòs: a casa i a l’escola). Ah! I per si aquest calvari quotidià no fos prou feixuc de recórrer, de tant en tant, suposo que amb bona fe, perquè no ens relaxem -com a bons funcionaris que som, eternamentarrepapats a la poltrona, és clar- ens amenitzen la feina amb pintoresques denúncies o, més generosos encara, ens regulen els nivells d’adrenalina amb algun que altre intent d’agressió sense avís previ. És per tot aquest reguitzell d’infortunis que aquella nit de juny, sopant envoltat de pares, mares, alumnes i companys, vaig experimentar un plaer gairebé ultraterrenal, justament el plaer antic i envies d’extinció que neix de constatar que encara hi ha gent que creu que l’escola és un tamboret de tres potes: família, infants i mestres (em deixo la quarta pota, la de la sacrosanta administració, tot i que després en parlarem d’aquesta pota, que una cosa és fer de pota i l’altra, ben diferent, ficar-la). A tots vosaltres pares i mares d’aquesta inusual promoció, gràcies per saber agrair(redundància voluntària), gràcies per esperonar-nos a continuar lluitant tot i les condicions adverses. No oblidarem mai que, malgrat les divergències -humanes i fins i tot, perquè no, enriquidores- compartim plegats una gran passió: els vostres fills i filles.

Davant la porta amb l’equip de so a tot drap
Si em poso a la pell d’un pare o mare que, palplantat/ada davant la porta de l’escola a les cincde la tarda d’un dia qualsevol, disposat/a a

recollir la seva progènie/”progènia?” (uff, això de la paritat lingüística esgota) veu com els tutors/es dels seus cadells munten un “sidral” micròfon en mà, el primer que se m’acut és preguntar-me què ha empès a tota aquella colla de docents a comportar-se com una “troupe” d’animadors de complex turístic caribeny. Intentaré clarificar elsobjectius que perseguia la “performance”, tot i que ho faré des d’un punt de vista estrictament personal. Déu me’n guard de voler erigir-me en portaveu de tot un col·lectiu tan nombrós com, sortosament, heterogeni en qüestions tan polítiques com pedagògiques. Vinga doncs, que és tard i vol ploure. Es veu que, d’un temps ençà, el nostre cap, el conseller Ernest Maragall, es dedica a rumiar solucions al’estat lamentable en què es troba el nivell educatiu del nostre país -segons deduïm dels informes PISA, rectes i seriosos com la torre homònima, que aquí encara ens creiem tot el que ens ve de fora, com si encara no haguéssim superat el trauma del “landisme” o la servitud dels extres de “Benvingut, Mr Marshall”, aplaudint amb fe cega qualsevol sentència dictada des del “més enllà” de la Jonquera-.Qualsevol de vosaltres, armat amb un mínim de sentit comú, després de gaudir d’un “tour” per les nostres aules, podria donar un cop de mà al nostre capficat conseller. Per anar-li aclarint les idees, podríeu parlar-li, per exemple, de la massificació, del barraquisme, de la increïble varietat de necessitats educatives que un tutor/a ha d’atendre sense l’ajut de personal de reforç, del...