un uno


Volguda Mireia: …, La meua amada Mireia: …, Amor meu: …

No és possible començar a escriure una carta així, amb la rialla el romanticisme desapareix. Ma mare és una gran experta en cartesd'amor, ella va viure en els 80 l'època daurada d'estes, quan les xiques esperaven melancòliques la volta dels nóvios d'aquella mili obligaria que separava a les parelles. M'assegura que era així comcomençaven.
Definitivament no sé com fer-ho, però no importa, tan sols se si seré capaç d'entregar-te-la perquè la lliges.
És molt difícil plasmar sentiments, són com una explosió de nervis, desitjos,impaciències, felicitat … i mil sensacions més a les que no sóc capaç ni de posar nom. Hi ha moments en què és difícil controlar l'estat d'ansietat que em produïx trovar- te a faltar. Busque elsculpables de la nostra separació ( ha d'haver-los ) i els odie i m'enfade amb el món …
Just en eixe moment pense que acabaré amb açò, necessite, no, he d'estar al teu costat¡, no puc respirar bé, no pucviure així¡ i m'alce i em vist i isc rabiós de la meua habitació i ... i no sé què fer i em trenque i plore, plore tirat en el llit fins a quedar-me dormit.
Quan em desperte fluïxen tants pensaments…només tenim 17 anys, depenem dels nostres pares, com subsistirem?, estem preparats per a tirar per la borda el nostre futur?.
I apareix un conat de maduresa, del que els meus pares se sentirien moltorgullosos, per a convéncer-me. Ha de ser així, no pot ser d'una altra manera, són les circumstàncies del moment .

Per a nosaltres ha de ser prioritari la nostra formació i esta passa per haver deviure separats, cada un amb els seus pares, en sa casa, en la seua ciutat, en el seu món.

I amb dolor de cor, però resignat, vull pensar que ells tenen raó. Que és cert, que el dolor amb el tempsserà més lleu, que esta intensitat es deu a la nostra joventut, però llavors em pose molt trist.

Els he sentit tantes vegades dir-me que estem començant a viure, que possiblement demà tu o jo...