valencia




“Només sentia parrupeig de coloms. Em matava netejant els coloms. Tota jo feia pudor de colom. Coloms al terrat,coloms al pis;els somiava.La noia dels coloms. Farem una font, deia en Cinet,amb la Colometa a dalt amb un colom a la mà. Quan anava pel carrer cap a casa dels meus senyors a treballar,el parrupeig dels coloms em seguia i se’m ficava al mig del cervell com un borinot. Devegades la senyora em parlava i jo, distreta, com si tal cosa, no li contestava, i ella em deia, ¿que no em sent?
No podia dir-li que només sentia els coloms, que tenia a les mans deix de sofre delsabeuradors, deix de veces relliscant a dintre de les menjadores acompanyant-les perquè no sortissin a fora, prement-les perquè sortissin per tots els foradets igual. No podia dir-li que si un ou queiadel covador a mig covar la pudor em feia recular encara que m’estranyés el nas amb dos dits. No podia dir-li que només sentia crits de colomí demanant menjar amb tota la fúria del cos ple de canonsgrocs clavats a la carn morada. No podia dir-li que només sentia parrupeig de coloms perquè els tenia ficats a casa i que, si deixava oberta la porta de l’habitació-colomar del pis,els coloms sem’escampaven pertot arreu i sortien pel balcó del carrer sense parar com en un joc de bogeria. I que tot havia començat per culpa d’haver hagut d’anar a treballar a casa d’ells , perquè estava tan cansadaque no tenia ni esma, quan calia, de dir no. No li podia explicar que no em podia queixar a ningú, que el meu mal era un mal per mi sola i que, si alguna vegada em queixava a casa, en Quimet em deia queli feia mal la cama. No li podia dir que els meus fills eren com flors mal cuidades i que la meva casa que havia estat un cel se m’havia tornat un desori i que a la nit, quan portava els nens adormir i els alçava la camisa i els feia ring-ring al melic per fer-los riure,sentia el parrupeig dels coloms i tenia el nas ple de pudor de febre de colomí.”











TEMA: La bogeria de...