Van Dyck

Pintura Flamenca i Holandesa del segle XVII.

Anton van Dyck (1599-1641)
Un jove prodigi de la pintura, tal com s’anuncia al seu Autoretrat a l’edat de 16
anys que vol fingir-se espontani, i tal com recordava Bellori:
“Peter Paul Rubens va ser molt elogiat a Flandes quan va acollir al seu taller
d’Anvers un jove que pel seu talent i per la noblesa del seu comportament
prometia d’augmentarencara més la distinció i l’esplendor de l’art pictòrica,
aquesta art que el seu mestre havia elevat a un alt nivell de dignitat i
d’excel—lència. Aquest jove no era altre que Antoine van Dyck, nascut a la
mateixa vila l’any 1599”.
Va ser un d’aquells pocs artistes que, encara adolescents desenvolupaven una capacitat
tècnica tan gran que fascinava els seus contemporanis. Es pot dir que laconsciència
dels seus dons excepcionals va marcar la seva personalitat de la mateixa manera que
una gran intensitat sentimental i un agut sentit de vulnerabilitat. També el va marcar
sempre l’ombra del mestre, de Rubens. La vida i les creacions de van Dyck semblen
molt sovint un diàleg, un debat amb els treballs del seu estimat mestre. El Retrat
d’Isabella Brandt (1621) és un bell record de larelació: el seu regal de comiat de
l’obrador, evocat a l’arquitectura. Ara bé, al final Van Dyck reeixirà com una
personalitat original i acabarà essent admirat com el successor, i no només el deixeble,
de Rubens.
Havia nascut a Anvers el 1599 en una família rica però vinguda a menys. El seu primer
mestre (1609-1614) va ser Hendrick van Balen que havia visitat Itàlia i que s’havia
imposat aAnvers com a especialista en el retaule i en escenes clàssiques i mitològiques
composades per petites figures a la manera italiana. Era un bon pedagog i tenia una
biblioteca molt rica. Després va entrar al taller de Rubens, el mestre que estava
canviant el curs de la pintura a la ciutat. En fou el millor deixeble i des de 1618 que
s’examinà de mestre, Rubens li atorgà una mena d’estatutespecial de col—laboració que
permetia que agafés treballs pel seu compte. La seva gran facilitat li permetia de
treballar a l’hora en el seu estil personal i a la manera de Rubens. El vincle era
mútuament beneficiós: un obtenia un col—laborador de confiança en el qual era possible
delegar i l’altre s’introduïa per la via més privilegiada en el mercat internacional i
accedia a una formacióintel—lectual que no duia prèviament.
Lògicament, les seves primeres obres són majoritàriament religioses i molt afectades
per l’estil de Rubens i molt marcades per la preocupació del jove per trobar el seu
propi estil: Samsó i Dalila (1618-1620), versionant la que Rubens va fer, tot just arribat
d’Itàlia, per a Rockox. El 1620 ja havia atret l’atenció del gran col—leccionista anglès
Thomas Howard, 12ècomte d’Arundel (1586-1646). El 17 de juliol de 1620 Francesco
Vercellini secretari del comte d’Arundel escrivia al seu patró: «Van Dyck és encara
amb Rubens però les seves obres són gairebé tan precioses que les del seu mestre. És
un home jove, de vint anys, té uns pares molt rics que viuen a la ciutat, de tota manera
serà difícil que aconseguim fer-lo abandonar la seva contrada,particularment perquè
s’adona de com la fortuna somriu a Rubens». L’any 1620 Van Dyck arriba a Londres
per servir no a Arundel sinó a les comandes de George Villiers, el primer duc de

18

Pintura Flamenca i Holandesa del segle XVII. Joan Bosch. Facultat de Lletres. UdG.

Buckingham i favorit de James I, l’home més poderós i ric del regne, que havia entrat
en la política internacional a partir delseu nomenament com almirall d’Anglaterra el
1619, un altre gran col—leccionista de pintura veneciana del segle XVI, que Van Rubens
retratar i que Van Dyck transformà amb la seva dona, lady Katherine Manners, en un
poc convencional retrat d’uns improbables Adonis i Venus. Aleshores estudià la
pintura de Tiziano a les col—leccions d’Arundel: el venecià l’ajuda a alliberar-se de
Rubens. Si bé...