verdaguer

Autor i context:
Jacint Verdaguer i Santaló, neix a Folgueroles (Osona) el 17 de maig de 1845. De petit anà a l'escola del seu poble i als 10 anys ingressa al seminari de Vic (Osona).
El 1865 - només tenia 20 anys - participa per primera vegada als Jocs Florals de Barcelona i obté dos premis. Es presentà a recollir-los amb vestit de vellut i barretina vermella a la sala del Consell de Cent del'Ajuntament de Barcelona.
Entra el 1867-68 i amb un grup de lletraferits es reuneixen prop de la masia de can Tona al terme de Folgueroles, i funden «L'Esbart de Vic», considerat el primer Esbart de Catalunya, Verdaguer és l'ànima d'aquest grup.
El 24 de setembre de 1870 és ordenat capellà, el diumenge següent cantarà missa.
La vida sacerdotal de Mn. Cinto s'enceta a la parròquia de Vinyolesd'Oris (Osona), però al cap de tres anys ho ha de deixar per malaltia, els metges li recomanen aires marins i se'n va de capellà en el vaixell de la Companyia Transatlàntica, navegarà durant dos anys, en la ruta d'Amèrica.
D'aquí vindrà la seva poesia L'Emigrant
Recuperada la salut, ocuparà el càrrec d'almoiner al Palau del Marqués de Comillas, càrrec que exercí durant disset anys, en aquesttemps, el 1877, presenta als Jocs Florals l'obra que el consagrà definitivament L'Atlàntida.
El 1890 tingué conflictes amb el bisbe i estigué suspès de llicència del 1895 al 1898.
Quatre anys després el 10 de juny de 1902 moria a la finca Vila Joana de Vallvidrera.
Jacint Verdaguer és un poeta de terreny pròxim al Romanticisme i a la Renaixença que fa una síntesi perfecta d'elements romàntics id'aspectes relacionats amb la Renaixença.
Verdaguer escrivia algunes formes arcàiques i amb l’ànima autèntica i tradicional del seu poble.
Anàlisi del contingut del poema “l'Emigrant”:
Es tracta d'una poesia nascuda de la vivència de Capellà-Mariner (1874-1876) i probablement composta a posteriori.
És una de les poesies on apareix tractat amb més encant un dels temes verdaguerians perexcel•lència: el misticisme i l'enyorament de la pàtria o terra natal que es concreta en un paisatge, el de la Plana de Vic; en una terra, Catalunya i en la família. Un enyorament que el fa emmalaltir.
Comprensió de cada vers:
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s'allunya
d'enyorança es mor.
Pretent presentar el tema principal i fil conductor del poema: l'enyorança de la pàtria, Catalunya, totexplicant que quan ell s'allunya de la seva pàtria estimada, l'enyorança es tan gran, forta i poderosa, que d'enyorança un es mor.
Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!
Ens està parlant de la vall de la seva infantesaque es la Plana de Vic, descrivint el Pirineu, marges i rius, tal i com ho veia des de la Plana. També en descriu a l'ermita en que fins llavors havia donat missa que era l'Església de Sant Esteve en el terme de Vinyoles d'Orís. També descriu metafòricament els que pots trobar als boscos de Catalunya com són: arbres sonant com arpes i pinsans i caderneres cantant.
En aquests versos ens expressa unsentiment i el que li produeix l'enyorança: plor. Aquest sentiment l'expressa als boscos i a les riberes perquè és el que més aprecia de Catalunya i que en ell l'havien ajudat molt a reflexionar o estudiar. Així finalment es despedeix per sempre pensant que no hi tornaria mai mes.
¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
Mes ai, mes ai! ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enllocveuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.
En aquests versos hi ha unes exageracions del bon clima de Catalunya que el troba el més sanitós de tot el món, de les postes de sol que ell podia contemplar des de la Plana i una altra exageració, aquest cop a la ciutat de Barcelona, fent esment a la Catedral, que ell la troba molt bonica i...