Veritat

VERITAT
És la conformitat entre el que es diu, pensa o creu i la realitat, allò que és o el que succeeix. Així s’ha entès tradicionalment la veritat interpretada com a correspondència, o coincidència, entre la ment i la realitat o els enunciats i els fets.
En sentit estricte és la correspondència d’una proposició o enunciat amb els fets. Per això diem que un enunciat és vertader si descriuels fets com són i que és fals si no els descriu com són. En conseqüència, la veritat és, primer que res, una propietat del discurs declaratiu; la veritat o la falsedat pertany als enunciats o proposicions i no als fets. D'aquesta manera està clar que les «coses» no són ni verdaderes ni falses, sinó que solament és verdader o fals el nostre discurs sobre aquestes coses. És, doncs, la veritat és unconcepte purament epistemològic. Així ho ha entès fonamentalment la tradició, des d'Aristòtil, per a qui la veritat consisteix a afirmar el que és i a negar el que no és, i l'Escolàstica medieval, que la defineix com la «adequació entre l’enteniment i les coses» (Tomàs d’Aquino), fins als lògics moderns, entre ells Tarski, que ha acceptat aquest concepte de veritat com a correspondència i l’haalliberat de totes les connotacions metafísiques, construint la denominada teoria semàntica de la veritat.
No obstant això, no tots els enunciats vertaders ho són per la seva correspondència amb els fets. «Demà plourà o no plourà» no té res a veure amb la realitat i, no obstant això, és un enunciat vertader: és una veritat lògica. Això últim fa plausible la denominada teoria de la coherència de laveritat. La teoria de l’adequació o correspondència ha de complementar-se amb la de la coherència, i encara amb la teoria pragmàtica de la veritat.
CERTESA
En un sentit, és una qualitat subjectiva que s'atribueix a la creença del subjecte i, en un altre sentit, és una característica del coneixement.
En el primer aspecte, expressa l'assentiment o l'adhesió que el subjecte mostra davant l'enunciaten la veritat del qual creu.
Com a característica del coneixement expressa el grau de justificació de què gaudeix un enunciat que creiem vertader. No ha de confondre's amb la veritat, que és una propietat objectiva de l'enunciat, ni amb la evidència, que sol considerar-se qualitat de l'objecte o de l'enunciat. Allò que s'ha oposat a la certesa és el dubte.
Tradicionalment sel sol distingir trestipus de certesa:
física (sobre fets d'experiència).
metafísica (sobre enunciats que no poden ésser negats sense contradicció).
moral.
La certesa moral té per objecte aquells judicis als que, degut a que es consideren tan probables, no es pot, raonablement, negar-los l'assentiment.
Els problemes que planteja la noció de certesa depenen del criteri de veritat que hom admeti.
OPINIÓ
L'opinió.Quan el grau de coneixement genera suficient confiança en la seva validesa com per poder afirmar com a veritable, però no de forma perfecta. El que opina afirma, sí, però no amb perfecta confiança en la veritat de la proposició amb la qual el coneixement es manifesta. Tenint el que s'afirma com a veritable s'admet no obstant això la possibilitat de l'error i de la possible veritat de l'opiniócontrària.
DOGMATISME
Un dogma és una afirmació que es considera indiscutible, certa, sense cap possibilitat de ser posada en dubte, una veritat intocable. El dogmatisme consisteix a creure que aquesta mena d’afirmacions són possibles, és a dir, que podem descobrir-les i, un cop descobertes, imposar-les com a veritats que cal acceptar obligatòriament.
Els dogmàtics creuen que podem arribar aconèixer i descobrir tot allò que és essencial en la realitat. El que no es pot conèixer per experiència es pot conèixer per intuïció. Evidentment, l’experiència no ens manifesta, per exemple, l’existència de Déu. Aleshores, el que cal fer és analitzar les idees que la nostra ment intuïtivament descobreix en reflexionar sobre el tema, i aquesta anàlisi ens portarà a les oportunes conclusions....