Vidas desperdiciadas. zygmunt bauman

RECENSIÓ

Bauman, Z. (2005) Vidas desperdiciadas. La modernidad y sus parias. Ed: Paidós. Barcelona
-------------------------------------------------

Per començar, amb l’anàlisi de la obra “Vidas desperdicidas. La modernidad y sus parias”, hauríem de donar forma al argument d’aquesta. Des de les primeres pàgines Bauman, ens presenta el nostre actual sistema com una organització fomentadasobre els pilars del consum. L’autor ens afirma, que el fet de promoure la obsolescència ràpida del objectes per dinamitzar la producció, tard o d’hora ens porta al següent problema: Què fem amb els residus que no podem o no volem reciclar? No cal mirar massa lluny per veure una societat amb aquestes característiques, ja que en l’actualitat trobem certes semblances. Aquest fet ens porta a fer-nosuna segona pregunta: Què passaria la característica de “residu” pogués tenir alguna cosa a veure amb els éssers humà? El nostre autor, té una resposta molt clara a aquesta pregunta. Hem començat a pensar en “residus humans”. Amb aquesta petita introducció, hem arribat fins a la gènesi de l’obra. Amb la globalització, la construcció del ordre i el progrés econòmic té lloc a tot arreu del món. Avuien dia, a tot arreu es produeixen els anomenats “residus humans”, i aquests cada cop s’exclouen de manera més ràpida. Com a “éssers residuals”, Bauman ens descriu diferents tipus de persones, com poden ser refugiats, pobres, immigrants il·legals, desocupats... entre altres. La línea que hem anat traçant amb els pas dels anys entre el què és útil i inútil ens porta a que ningú ens sentim segurs enla nostra societat. Així doncs, és impossible que aquesta línia no sigui qüestionada. Ningú queda exempt de poder acabar en el cubell de la brossa.
Un cop feta aquesta breu síntesi del tema principal, ens disposem a fer una breu introducció del contingut dels capítols. En els tres primers capítols, Bauman analitza la idea de la que hem parlat a la introducció. La principal font dels “residushumans”. Com a causes d’aquests, podem destacar, el progrés econòmic, l’ordre i la globalització. A l’últim capítol, se’ns presenta una lectura general del problema des d’una perspectiva cultural. L’autor afirma, que no existeix ordre sense residu. Independentment de la cultura en la que ens trobem, trobem l’ordre. La noció mateixa d’ordre, requereix quelcom que es retalli. Que s’exclogui. Aquestaconcepció de l’ordre, ha anat creixent a mesura que arribàrem a la modernitat. En la nostra societat actual, el disseny de nous projectes d’ordenament gaudeix d’un paper principal. En un exemple citat per l’autor (la campanya del desert de Roca), podem veure com a mesura que la modernitat ha anat avançant, tant els residus naturals com humans, s’han anat amuntegant a les fronteres, desplaçatscap al “no res”. “No hi ha llei per els exclosos. La condició de ser exclòs consisteix en l’absència de la llei.”Ens detindrem doncs, en el concepte de “superpoblació”. Dit concepte el solem aplicar a regions com Àfrica (actualment gaudeix de poca densitat de població). En canvi com molt bé Bauman afirma, altre països com Bèlgica o Holanda, amb una densitat de població molt superior a la deÀfrica, mai els considerem com “superpoblats”. Partint d’aquesta evidència, el sociòleg comenta, que quan parlem de superpoblació no ens centrem només en la quantitat d’habitants, sinó a la condició econòmica. La població excedent, la podem veure doncs, com una varietat més de residus humans. Sota el nostre punt de vista, els que són masses, són aquells que no estan en condicions de produir iconsumir com a ciutadans normals. Aquests, i partint de la idea de l’autor, ens fan de mirall a tots plegats, ja que veiem en ells, una situació de la que ningú es salva. Continuant amb la idea dels residus humans, hem de dir, que la modernitat globalitzada, ha creat la idea de que aquest puguin ser “llançats” ben lluny, fora. El problema encara és més gran quan veiem que aquest “fora” no existeix....